Com si no passés res

feminismes-negreFa dies que no escrivim al blog. I aquest article – escrit quasi com un diari – entre altres coses, va d’això: de perquè no he escrit. De perquè m’he deixat ser vulnerable. De com ho sóc o deixo de ser-ho. De com ens cuidem. I de com pensem que això, d’alguna manera i a molt petita escala, pot ser revolucionari.

Continua llegint

Anuncis

“A mi no em diguis racista, que sóc molt progre!” Qüestionem la “normalitat” per desemmascarar el “racisme quotidià”!

Article de Miquel Martorell Faus

feminismes-negreUs demano un petit esforç d’imaginació. Som en un dinar familiar: la taula parada, els comensals ben asseguts i la conversa fluint tranquil·lament. Que si les vacances a la platja, que si l’acomiadament de la feina, que si l’escola de la nena… “I què tal l’escola?”, pregunta algú. “Doncs pedagògicament molt bé. Però és una escola que ja se sap: canalla complicada, sobretot els nanos gitanos, que sempre són problemàtics i violents”. “És clar, és clar… M’acostes la salsa?” I la conversa continua: que si el nen marxa a estudiar fora, que si ens hem comprat un gos, que si… I el comentari es perd per sempre en la llarga història dels comentaris fets en àpats familiars.

Però fem un altre esforç i intentem posar-li nom al comentari. Vet aquí la meva proposta: “racisme quotidià”. Ostres, sona fort (pensareu). Deixeu-me, doncs, que us presenti aquest concepte, unes ulleres que ens ajuden a enfocar millor el nostre dia a dia per fer-nos prendre consciència que el racisme hi és més present del que creiem.

racisme quotidia_ulleres per esquerrans_ martorell faus_1El concepte de “racisme quotidià” (everyday racism) va ser popularitzat per l’antropòloga holandesa d’origen surinamès Philomena Essed. Basant-se en les seves vivències –Surinam va ser colònia holandesa fins el 1975-, Essed qüestionà el caràcter suposadament tolerant de la societat holandesa de finals del segle XX, evidenciant com les persones negres seguien sent víctimes de tota mena de discriminacions. Essed esbudellà la societat post-colonial dels Països Baixos i demostrà com d’equivocats estaven aquells que pregonaven l’eradicació definitiva del racisme. Segons ella, el racisme segueix sent un comportament social habitual que, tanmateix, es manifesta de forma camuflada. És per això que Essed desenvolupà el concepte de “racisme quotidià”, idea que jo recupero i trasllado a l’actualitat. Continua llegint

“Fins la polla i de mala hòstia”. Masculinitats, ira i violència

masculinitats_ulleres_per_esquerransExplosions internes, ganes de marxar corrents, necessitat de descarregar energia, manca de control, mandíbula apretada, “joder”, tancar-te amb tu mateix, tensió corporal, mirada profunda i fulminant, dificultat per contenir-te, pujada de temperatura corporal, visió borrosa, pensaments ràpids… us sona no? És el que podríem dir-li ira o, també, “estar de mala hostia” o “estar fins la polla”. Sobretot em vull centrar avui en “estar fins la polla”, no pas per un tema fàl·lic o que el fet de tenir penis et porti a connectar amb facilitat i expressar d’unes formes determinades la ira, sinó per què avui vull parlar de la relació entre les masculinitats, la ira i la violència. I, com ja vaig estar parlant en un altre article (aquí tens l’enllaç Mascles que s’emocionen), la vivència íntima i l’expressió de les emocions està connectada amb el nostre gènere i com aquest ha sigut construït culturalment. Així que donaré voltes a la ira des d’una perspectiva de gènere i, sobretot, centrant-me en els homes.

Fa molt temps que aquest article estava plantejat i inacabat. I això hi té a veure amb la meva mala relació amb aquesta emoció. Des de ben petit és una emoció que m’ha costat molt de mostrar la ira per la por a les seves conseqüències a causar dolor a la gent que m’envolta i, en la meva entrada al feminisme, encara es va amplificar més augmentant la por a transformar-me en un masclista violent. I em pregunto: però la ira és masclista? Doncs clar que no, però si que sé que formes d’expressió d’aquesta han causat i segueixen causant tant dolor que em genera poder poder-lo causar. Només cal recordar l’esgarrifós nombre de 106 feminicidis comesos l’any 2016 a l’Estat Espanyol i, òbviament, ja sabem que això és només la petita punta de l’iceberg. Com a homes crec que és necessari que ens parem a treballar aquest tema per una qüestió de responsabilitat i compromís, ja que la gestió dels nostres sentiments i emocions és qüestió completament nostra i del nostre poder personal. I si la violència és una forma d’expressió de la ira cal que trobem altres estratègies internes més sostenibles, respectuoses i sanes per a nosaltres i, sobretot, per a les altres persones. Continua llegint