DESEMPODEREM O EMPODEREM ALS HOMES?

2_Desempoderar o empoderar als homesQuina merda de títol és aquest quan els homes rebossem de privilegis i poder en el sistema heteropatriarcal? I sí, estem a rebentar de privilegis a nivell domèstic (dedicant la meitat d’hores al treball domèstic), a nivell laboral (cobrant un 25% més per la mateixa feina), a nivell d’integritat personal (un 26,6% de les dones han rebut violència greu i el 98% de violència familiar la reben dones), a l’espai públic (no tenir por a les violacions), a les xarxes (poder anar sense samarreta i ensenyar els mugrons)… El món està crear per nosaltres i per a nosaltres, pur androcentrisme. I per si algú li passa pel cap: “Ei! Que als tius també ens afecta el masclisme i el patriarcat!” dono la resposta de: “Sí, exacte. No negarem els costos de la masculinitat (accidents de tràfic, suïcidis, dificultats emocionals, pressions de l’estereotip masculí, etc.) i que cal lluitar per transformar-ho. Però tampoc neguem que som els privilegiats d’aquest joc, els menys afectats i que, per això, tenim una responsabilitat extra en aquesta lluita des de la nostra posició de privilegi social”.

alliberacio-patriarcal_-ulleres-per-esquerrans-_-amat

Avui vull donar voltes a perquè necessitem els homes empoderats per a la lluita feminista, tot i la contradicció que això sembli. I, abans de començar, vull posar el matís de que l’empoderament no és pas un terme neutre, l’empoderament també té gènere i, per tant, no puc comparar el que jo parlaré (empoderament en clau masculina) amb l’empoderament de les dones.

Poder i privilegis socials, font d’inconsciència i desresponsabilització

Si els homes tenim tants privilegis i poder social, perquè ens hem de voler més empoderats? Abans de respondre aquesta pregunta és important parlar de quin tipus poder i privilegis fem referència.

Continua llegint

Anuncis

QUÈ PEBROTS FAIG AMB LA MEVA MASCULINITAT?

Deconstrueix-te”, “Hauries de treballar la teva masculinitat”, “T’has de repensar com a home”, “Ets un machirulo i no fas res per canviar-ho”, “No t’has treballat gens tiu… ets un masclista”, “Creus que llegint i repetint discursos deixaràs de ser masclista? No es fa així”… alguna d’aquestes frases les heu rebut o les heu dit? Jo ambdues. Són clàssiques crítiques que recauen sobre els homes que, com ens ve de sèrie i així ho hem après des de ben petits, tenim reaccions, actituds, comentaris, accions… que són etiquetades com a masclistes. I, per tant, la nostra forma de ser homes (la nostra masculinitat) pot estar causant i generant dolor a altres persones. I quan un dia, per gràcia divina feminista, rebem algun d’aquest comentaris, “BOOM!” tot explota dins nostre i el fet de ser etiquetats com a masclistes ens fa preguntar-nos: Què pebrots faig amb la meva masculinitat? Com puc ser un home i treballar-me el masclisme interioritzat en la meva forma de ser? Continua llegint

Sóc responsable de ser home? Passar de ser-ne responsable a responsabilitzar-se’n

masculinitats_ulleres_per_esquerransProbablement, el tema de la responsabilitat en temes de gènere no sigui fàcil per a ningú, ni homes ni dones ni com s’identifiqui ningú. Quan parlo de responsabilitat faig referència al paper, agència i poder personal que tenim en el manteniment o reproducció del sistema sexe-gènere i les seves violències -dit de forma més simple: com d’emmerdat i implicat estic en mantenir el patriarcat i les seves violències tot i que no vulgui o no en sigui conscient-. Avui vull entrar en el tema de la gestió de la responsabilitat en veu masculina perquè és quelcom que acostumem a evitar i evadir quan ens toquen els privilegis o quan rebem crítiques en temes de gènere.

Moltes vegades exploten conflictes bullint de ràbia per temes de privilegis amb les paraules com “ets un masclista, no te n’adones del què fas!” i l’altre respon defensant-se com si no anés amb ell “doncs mira que tu…” (una èpica lluita de “No, tu més!”). Us sonen aquestes èpiques batalles en que acaba perdent tothom i ningú pren responsabilitat del què ha fet? Tenen un toc de drama perquè ningú entén a ningú i tothom posa la culpa en l’altre. Vull recalcar el ningú entén a ningú, per què tant pot ser per què no hi ha intenció de fer mal (i és inconsciència del poder que un té i que ve, molts cops, atorgat pels privilegis) com per què tot i que vivim en el mateix planeta terra el gènere ens fa viure realitats diferents i costa posar-nos en la pell de l’altre ja que mai hi hem estat.

Continua llegint