Perdent la por al poder per empoderar-nos

Trencant els prejudicis contra el poder i aprenent a estimar-lo

No hem d’acabar amb el poder, al contrari, hem de perdre-li la por. Totes tenim poder i cal que el puguem treure, utilitzar, controlar i gestionar per crear relacions i dinàmiques més lliures i justes.

M’és difícil parlar i escriure sobre el poder, ja que prenc consciència de que com a home tinc un fàcil, ràpid i privilegiat accés a aquest. Alhora, és un tema molt complex que pot generar molt dolor, ja que probablement totes hem viscut relacions que per temes de poder ens han acabat fent mal -per això he fet una petita nota al final de l’article on distingeixo entre poder i dominació, ja que en cap cas vull fer un elogi a la dominació i l’abús de poder[1]-. Tot i això, vull escriure sobre el poder i la gran necessitat de reconciliar-nos amb ell (tant les persones socialitzades com a homes com les persones socialitzades com a dones, encara que de diferent manera) per perdre-li la por i emprendre un camí de gestionar-lo per fomentar la igualtat i la justícia.

Continua llegint

Per què les feministes som tan insistents amb el llenguatge?

En 5 raons tot el que sempre has volgut saber i mai t’has atrevit a preguntar!

feminismes-negre

Segur que heu pensat mil vegades que això d’escriure “nens i nenes”, “professors/es” o buscar paraules com “infants” o “professorat” és molt pesat, que ja s’entén si només diem “pares” o “nens” o “professors”, i que això no arregla res. O potser ho trobeu molt necessari però penseu que això de parlar sempre en femení és un postureig dels àmbits d’esquerres i alternatius, i que fins i tot pot arribar a no ser inclusiu – tot i que això últim no li heu dit a ningú, no sigui cas que us miri malament 😉 ).

Doncs l’article d’avui és per explicar-vos perquè és tant important per a moltes feministes que tinguem ull (oju!) amb el llenguatge que usem i perquè cada vegada que surt el tema en una reunió o assamblea se’ns accelera el pols, se’ns tensen els músculs, se’ns comença a torçar la boca i els ulls se’ns creuen (i fins i tot a alguna li surt baveta per la boca). No us vull convèncer de res, cadascú que parli com vulgui, però potser així quan comenceu a notar els nostres símptomes corporals ja sabreu què ens passa, acceptareu les nostres manies i ens continuareu estimant tot i pensar que som unes loques-histèriques-perepunyetes.

Continua llegint