“A mi no em diguis racista, que sóc molt progre!” Qüestionem la “normalitat” per desemmascarar el “racisme quotidià”!

Article de Miquel Martorell Faus

feminismes-negreUs demano un petit esforç d’imaginació. Som en un dinar familiar: la taula parada, els comensals ben asseguts i la conversa fluint tranquil·lament. Que si les vacances a la platja, que si l’acomiadament de la feina, que si l’escola de la nena… “I què tal l’escola?”, pregunta algú. “Doncs pedagògicament molt bé. Però és una escola que ja se sap: canalla complicada, sobretot els nanos gitanos, que sempre són problemàtics i violents”. “És clar, és clar… M’acostes la salsa?” I la conversa continua: que si el nen marxa a estudiar fora, que si ens hem comprat un gos, que si… I el comentari es perd per sempre en la llarga història dels comentaris fets en àpats familiars.

Però fem un altre esforç i intentem posar-li nom al comentari. Vet aquí la meva proposta: “racisme quotidià”. Ostres, sona fort (pensareu). Deixeu-me, doncs, que us presenti aquest concepte, unes ulleres que ens ajuden a enfocar millor el nostre dia a dia per fer-nos prendre consciència que el racisme hi és més present del que creiem.

racisme quotidia_ulleres per esquerrans_ martorell faus_1El concepte de “racisme quotidià” (everyday racism) va ser popularitzat per l’antropòloga holandesa d’origen surinamès Philomena Essed. Basant-se en les seves vivències –Surinam va ser colònia holandesa fins el 1975-, Essed qüestionà el caràcter suposadament tolerant de la societat holandesa de finals del segle XX, evidenciant com les persones negres seguien sent víctimes de tota mena de discriminacions. Essed esbudellà la societat post-colonial dels Països Baixos i demostrà com d’equivocats estaven aquells que pregonaven l’eradicació definitiva del racisme. Segons ella, el racisme segueix sent un comportament social habitual que, tanmateix, es manifesta de forma camuflada. És per això que Essed desenvolupà el concepte de “racisme quotidià”, idea que jo recupero i trasllado a l’actualitat. Continua llegint

Anuncis

Fent el capullo

Fent el capullo_Ulleres per Esquerrans_Amat Molero Borràs.png

Fent el capullo per sobreviure… una vivència personal il·lustrada 😉

Aquestes vinyetes resumeixen la vivència de les sancions de gènere rebudes a l’infància i com aquestes afecten en la identitat, les relacions i el nostre desenvolupament personal: tancant-te interiorment i mostrant una part de tu (socialment acceptada = fer el capullo) i que n’amaga una altra (socialment no acceptada = papallona).

Per sort aquí apareixen els feminismes, en forma de llibre, que tot i les contradiccions (com a home), els costos de la masculinitat, els costos de posicionar-se com a feminista i les olles mentals en voler viure coherentment com a home feminista, però que… en conclusió, no deixa de fer-nos viure més lliures en les nostres identitats i relacions i, sobretot, fer-les més conscients i responsables.

Per si algú vol seguir donant-li voltes a això de masculinitats i feminismes, aquí us enllaçem un curs online que fem amb les inscripcions obertes: http://www.esberla.cat/masculinitatsonline.html

Seguim 🙂

Ojos que no ven… desigualtat al canto! 5 qüestions feministes sobre els treballs

feminismes-negreFa una setmana va tornar a ser 8 de març. I com cada 8 de març i rodalies, vam omplir les hores i els espais de reivindicacions d’allò més variades vinculades a les dones. Tenim tantes reivindicacions i tants pocs dies a l’any per fer-les que el 8 de març ho encabim tot!

Els motius pels quals tenim pocs dies a fer-les són variats, però un d’ells – així generalitzant barroerament – és que les dones tenim poc temps per a les reivindicacions i la vida política, sinó fixeu-vos en la composició d’assemblees, moviments socials i grups polítics! Sí… i tant que hi ha dones! Però de quines edats? Amb quines responsabilitats familiars? Totes tenim el mateix temps per dedicar-lo a aquestes activitats?

Fa un temps vaig mirar-me al melic i al meu voltant i vaig prendre consciència d’això: que les dones que tenim temps per a les reivindicacions i la vida política som – majoritàriament – les que no tenim persones petites o grans al càrrec (ei, fins i tot les més d’esquerres!), les joves i les velles.

I és que malauradament la distribució de les tasques més quotidianes (sobretot quan es tenen filles i fills) encara no és equitativa, i aquest és un tema que m’enerva. M’enerva per empatia, ja que jo actualment no em trobo en la situació d’haver de criar fills o cuidar d’adults dependents, però també perquè arribat el moment, vull que per mi sigui diferent. I ja aviso, que això no té res a veure amb saber organitzar-se bé, o amb plantejar-se treballar menys. Perquè en primer lloc..

Continua llegint