Tots els tius som masclistes?

Passar del som masclistes a l’estem sent masclistes

Tots els tius som masclistes?Tots els tius som masclistes? Quina pregunta més difícil de respondre. Sobretot quan la he de respondre com a home i tot el que això comporta. Per altra banda, també m’és difícil escriure això quan sé que existeix tant de masclisme, sexisme, misoginia i heteropatriarcat diari i una constant auto-justificació de moltíssimes persones per exculpar-se de ser etiquetats com a masclistes mentre els seus actes demostren el contrari (epa! I sóc el primer que ho faig!). Per això no vull que aquest article sigui un recull de justificacions, sinó un pas per a l’autoresponsabilització de quan els homes estem sent masclistes en molts moments de la nostra vida quotidiana.

Certament, des de que he nascut fins ara que treballo amb homes i grups d’homes mai he trobat a ningú que digui: ets 24 hores del dia 100% masclista (un rollo: high machito level). Si que m’he trobat homes amb expressions de masculinitat amb un nivell top de masclisme (potser si ho penses et ve al cap: l’èpic macho alpha, el macho ibèrico o el militant machirulo), amb constants comentaris i bromes misògines (els típics acudits o mites justificats amb: eh, però és broma tiu), amb un odi irrefrenable al feminisme (confonent-lo amb el femellisme o recaient en sienmil mites), amb una masculinitat de masclista-cívic (exacte… aquells políticament correctes i de discursos bonics), etc. I en tots aquests moments crec que s’ha de d’anomenar i visibilitzar que això són actituds i expressions masclistes i que, per tant, aquesta persona està sent masclista sens cap dubte. Continua llegint

Anuncis

Ojos que no ven… desigualtat al canto! 5 qüestions feministes sobre els treballs

feminismes-negreFa una setmana va tornar a ser 8 de març. I com cada 8 de març i rodalies, vam omplir les hores i els espais de reivindicacions d’allò més variades vinculades a les dones. Tenim tantes reivindicacions i tants pocs dies a l’any per fer-les que el 8 de març ho encabim tot!

Els motius pels quals tenim pocs dies a fer-les són variats, però un d’ells – així generalitzant barroerament – és que les dones tenim poc temps per a les reivindicacions i la vida política, sinó fixeu-vos en la composició d’assemblees, moviments socials i grups polítics! Sí… i tant que hi ha dones! Però de quines edats? Amb quines responsabilitats familiars? Totes tenim el mateix temps per dedicar-lo a aquestes activitats?

Fa un temps vaig mirar-me al melic i al meu voltant i vaig prendre consciència d’això: que les dones que tenim temps per a les reivindicacions i la vida política som – majoritàriament – les que no tenim persones petites o grans al càrrec (ei, fins i tot les més d’esquerres!), les joves i les velles.

I és que malauradament la distribució de les tasques més quotidianes (sobretot quan es tenen filles i fills) encara no és equitativa, i aquest és un tema que m’enerva. M’enerva per empatia, ja que jo actualment no em trobo en la situació d’haver de criar fills o cuidar d’adults dependents, però també perquè arribat el moment, vull que per mi sigui diferent. I ja aviso, que això no té res a veure amb saber organitzar-se bé, o amb plantejar-se treballar menys. Perquè en primer lloc..

Continua llegint

Homo participativus

   feminismes-negreA mi la participació, tant en la militància com en l’associacionisme, em genera certs malestars. Almenys tal com funciona avui en dia…! M’explico, la manera en la que hem après (o no après) a participar – que no és altra cosa que actuar i prendre decisions en col·lectiu, amb alguna finalitat compartida – no és inclusiva ni justa, és masclista (i racista, classista…. quanta paraulota, ara ho explicaré!)! I això, almenys a mi, em genera certs malestars, perquè sento que sovint la meva veu no és escoltada sinó és que em faig pesada i em repeteixo com l’all i si no m’emprenyo; o sento que no tinc dret a participar diferent perquè un dia estic trista o atabalada; o que tampoc tinc dret a faltar perquè un dia tinc ganes de fer altres coses (o he de fer altres coses) que no sigui debatre en una assemblea llarga i amb certs components d’esterilitat (bé, sí que tinc el dret però llavors el pes de la meva opinió disminueix…!).

Sent molt conscient que avui només obriré una mica més el meló i que hauran de seguir molts articles més, avui m’endisaré, remenaré i sacsejaré les idees que hi ha darrere la manera actual d’entendre la participació per veure què tenen a veure amb aquests malestars. Som-hi!

Continua llegint