“A mi no em diguis racista, que sóc molt progre!” Qüestionem la “normalitat” per desemmascarar el “racisme quotidià”!

Article de Miquel Martorell Faus

feminismes-negreUs demano un petit esforç d’imaginació. Som en un dinar familiar: la taula parada, els comensals ben asseguts i la conversa fluint tranquil·lament. Que si les vacances a la platja, que si l’acomiadament de la feina, que si l’escola de la nena… “I què tal l’escola?”, pregunta algú. “Doncs pedagògicament molt bé. Però és una escola que ja se sap: canalla complicada, sobretot els nanos gitanos, que sempre són problemàtics i violents”. “És clar, és clar… M’acostes la salsa?” I la conversa continua: que si el nen marxa a estudiar fora, que si ens hem comprat un gos, que si… I el comentari es perd per sempre en la llarga història dels comentaris fets en àpats familiars.

Però fem un altre esforç i intentem posar-li nom al comentari. Vet aquí la meva proposta: “racisme quotidià”. Ostres, sona fort (pensareu). Deixeu-me, doncs, que us presenti aquest concepte, unes ulleres que ens ajuden a enfocar millor el nostre dia a dia per fer-nos prendre consciència que el racisme hi és més present del que creiem.

racisme quotidia_ulleres per esquerrans_ martorell faus_1El concepte de “racisme quotidià” (everyday racism) va ser popularitzat per l’antropòloga holandesa d’origen surinamès Philomena Essed. Basant-se en les seves vivències –Surinam va ser colònia holandesa fins el 1975-, Essed qüestionà el caràcter suposadament tolerant de la societat holandesa de finals del segle XX, evidenciant com les persones negres seguien sent víctimes de tota mena de discriminacions. Essed esbudellà la societat post-colonial dels Països Baixos i demostrà com d’equivocats estaven aquells que pregonaven l’eradicació definitiva del racisme. Segons ella, el racisme segueix sent un comportament social habitual que, tanmateix, es manifesta de forma camuflada. És per això que Essed desenvolupà el concepte de “racisme quotidià”, idea que jo recupero i trasllado a l’actualitat. Continua llegint

Ojos que no ven… desigualtat al canto! 5 qüestions feministes sobre els treballs

feminismes-negreFa una setmana va tornar a ser 8 de març. I com cada 8 de març i rodalies, vam omplir les hores i els espais de reivindicacions d’allò més variades vinculades a les dones. Tenim tantes reivindicacions i tants pocs dies a l’any per fer-les que el 8 de març ho encabim tot!

Els motius pels quals tenim pocs dies a fer-les són variats, però un d’ells – així generalitzant barroerament – és que les dones tenim poc temps per a les reivindicacions i la vida política, sinó fixeu-vos en la composició d’assemblees, moviments socials i grups polítics! Sí… i tant que hi ha dones! Però de quines edats? Amb quines responsabilitats familiars? Totes tenim el mateix temps per dedicar-lo a aquestes activitats?

Fa un temps vaig mirar-me al melic i al meu voltant i vaig prendre consciència d’això: que les dones que tenim temps per a les reivindicacions i la vida política som – majoritàriament – les que no tenim persones petites o grans al càrrec (ei, fins i tot les més d’esquerres!), les joves i les velles.

I és que malauradament la distribució de les tasques més quotidianes (sobretot quan es tenen filles i fills) encara no és equitativa, i aquest és un tema que m’enerva. M’enerva per empatia, ja que jo actualment no em trobo en la situació d’haver de criar fills o cuidar d’adults dependents, però també perquè arribat el moment, vull que per mi sigui diferent. I ja aviso, que això no té res a veure amb saber organitzar-se bé, o amb plantejar-se treballar menys. Perquè en primer lloc..

Continua llegint

Homo participativus

   feminismes-negreA mi la participació, tant en la militància com en l’associacionisme, em genera certs malestars. Almenys tal com funciona avui en dia…! M’explico, la manera en la que hem après (o no après) a participar – que no és altra cosa que actuar i prendre decisions en col·lectiu, amb alguna finalitat compartida – no és inclusiva ni justa, és masclista (i racista, classista…. quanta paraulota, ara ho explicaré!)! I això, almenys a mi, em genera certs malestars, perquè sento que sovint la meva veu no és escoltada sinó és que em faig pesada i em repeteixo com l’all i si no m’emprenyo; o sento que no tinc dret a participar diferent perquè un dia estic trista o atabalada; o que tampoc tinc dret a faltar perquè un dia tinc ganes de fer altres coses (o he de fer altres coses) que no sigui debatre en una assemblea llarga i amb certs components d’esterilitat (bé, sí que tinc el dret però llavors el pes de la meva opinió disminueix…!).

Sent molt conscient que avui només obriré una mica més el meló i que hauran de seguir molts articles més, avui m’endisaré, remenaré i sacsejaré les idees que hi ha darrere la manera actual d’entendre la participació per veure què tenen a veure amb aquests malestars. Som-hi!

Continua llegint