Tots els tius som masclistes?

Passar del som masclistes a l’estem sent masclistes

Tots els tius som masclistes?Tots els tius som masclistes? Quina pregunta més difícil de respondre. Sobretot quan la he de respondre com a home i tot el que això comporta. Per altra banda, també m’és difícil escriure això quan sé que existeix tant de masclisme, sexisme, misoginia i heteropatriarcat diari i una constant auto-justificació de moltíssimes persones per exculpar-se de ser etiquetats com a masclistes mentre els seus actes demostren el contrari (epa! I sóc el primer que ho faig!). Per això no vull que aquest article sigui un recull de justificacions, sinó un pas per a l’autoresponsabilització de quan els homes estem sent masclistes en molts moments de la nostra vida quotidiana.

Certament, des de que he nascut fins ara que treballo amb homes i grups d’homes mai he trobat a ningú que digui: ets 24 hores del dia 100% masclista (un rollo: high machito level). Si que m’he trobat homes amb expressions de masculinitat amb un nivell top de masclisme (potser si ho penses et ve al cap: l’èpic macho alpha, el macho ibèrico o el militant machirulo), amb constants comentaris i bromes misògines (els típics acudits o mites justificats amb: eh, però és broma tiu), amb un odi irrefrenable al feminisme (confonent-lo amb el femellisme o recaient en sienmil mites), amb una masculinitat de masclista-cívic (exacte… aquells políticament correctes i de discursos bonics), etc. I en tots aquests moments crec que s’ha de d’anomenar i visibilitzar que això són actituds i expressions masclistes i que, per tant, aquesta persona està sent masclista sens cap dubte.

Actualment, treballant amb joves i adolescents temes prevenció de violències de gènere m’he trobat en el dubte de si acusar o no a algú dient-li: ets un masclista! Aquesta acusació és molt forta i contundent i tinc un munt de dubtes si la he de fer o no. Per una banda perquè no crec que sigui 100% verdadera (pel tema de ser masclista 24/7). I, per altra banda, perquè desprendre’s d’una cultura masclista tant incorporada és una feina costosa. Alhora sé que atacant/estigmatitzant de forma directa i contundent a algú no crec que sigui el millor pas per començar a fomentar el canvi, al contrari, generaré més resistències que no altre cosa i un odi indiscriminat cap al feminisme. Alhora, em poso en la pell de molts homes o joves amb els qui treballo i penso en que jo mateix entro en mil contradiccions que tinc i he tingut. I, certament, tampoc demanaré un nivell de coherència i reflexió que ni jo tinc i encara menys a persones qui mai han accedit a tot aquest món. Com reaccionarà algú que li dic masclista si mai ha sentit a parlar de tot aquest món? I pffff… quan et diuen que ets masclista et recau sobre teu un pes, pressió, culpa i vergonya molta forta, que costa molt de sostenir i acceptar.

Per això vull dir que no crec que tots els homes siguem masclistes (com si es tractés d’una essència natural o una determinació cultural incanviable), sinó que tots els homes, en molts moments (molts), estem sent masclistes (i jo m’incloc en estem sent). Quin canvi més tonto potser pensaràs? Doncs jo no ho crec pas, ja que és fer una crítica o acusació concreta, concisa i no pas generalista o estigmatitzadora.

Fa mesos que llegeixo més d’un article en que alguns homes afirmen: sí, ho reconec sóc masclista. I la meva pregunta és: I… aquí s’acaba tot? No crec pas que com a homes que busquem una transformació social feminista i volem estar al costat de la lluita per la igualtat haguem de reconèixer que som masclistes per trobar una posició de comoditat respecte les contradiccions o violències que cometem o pel fet de que “Com que ja ho he dit i reconegut tinc el públic content i ja no puc rebre més atacs” és un rollo de “Ho sento sóc així, la cultura patriarcal m’ho determina” o “Ho reconec, ja no em digueu res més jo em castigo tot solet acceptant-ho”. No crec que aquesta posició personal i política sigui la que m’agradi més, tot i ser coherent amb un mateix acceptant que s’està sent masclista en X fets, pensaments, accions, dinàmiques...

7_Tots els tius som masclistes?_Amat Molero BorràsPer l’altra banda, hi ha l’altra opció que és la dels homes que ens considerem feministes i que al rebre la condecoració com a feministes (aquell carnet feminista que jo, personalment, desitjo tenir) sembla que no puguem acceptar que en molts moments de la nostra quotidianitat estem sent masclistes. Quina manca d’autocrítica no? Dir que som feministes ens eximeix de responsabilitat o que no entrem en contradiccions? Personalment, prefereixo definir-me com a home feminista amb totes les contradiccions i errades que vaig poc a poc processant i transformant. El que no vull posar-me en una posició de comoditat i estancada auto-definint-me com feminista i llavors estar eximit de culpabilitat i responsabilitat perquè faig coses que altres homes no fan o perquè irremediablement sóc producte del patriarcat.

Passar de l’estem sent masclistes a la responsabilitat

Per això, el pas de definir o auto-definir-nos com a som masclistes a estem sent masclistes és molt necessari. Però, sobretot tenir en compte que ha d’anar acompanyat d’un compromís al canvi i no de mantenir-se en una còmode posició (de sóc masclista o sóc feminista). És necessari que quan ens acusen o ens diuen que estem sent masclistes prenguem consciència, responsabilitat i compromís davant d’aquesta acusació. Probablement no estarà fonamentada en un no res i hi haurà una gran part de veritat oi?

Recordo alguna vegada que jo he fet o m’han fet el judici i acusació de dir: “Tiu, ets un masclista”. La resposta acostumava a ser “Joooooooo? Masclista?”, altres vegades “Jo masclista? Joder, que jo no sóc d’aquests” i enfadat com una mona en altres moments deia “I tu l’altre dia què?”. Per això, en l’acusació de ets masclista crec que necessitem preguntar i demanar més concreció i saber exactament en què estem sent masclistes (ets masclista per aquestes paraules, fets, idees, actituds, mirades, posició corporal…), d’aquesta forma podem conèixer quan i el què i fomentar el canvi.

Però el que considero més important és no deslocalitzar el mal. Amb això de deslocalitzar el mal vull referir-me a no agafar responsabilitat davant les acusacions que rebem (“però què dius?”), intentar passar el mort-masclisme a un altre (Eh! Que jo no sóc com ell!”), fer bromes evasives (“Vaaaa… no siguis pesada ja saps que no ho faig de broma”), comparacions tramposes (“A veure… això jo gairebé mai ho faig, per una vegada que ho faig…”) o evadir les culpes (“Jo crec que estàs exagerant, no n’hi ha per tant”). En qualsevol acusació crec que tenim una part de responsabilitat que hem d’agafar, ja que les acusacions com aquesta no es fan de forma gratuïta.

I què vull dir amb agafar responsabilitat? Doncs a tenir el compromís de:

  1. Acceptar i acollir les acusacions / Enlloc evadir-les

    Tots els tius som masclistes? 2

  2. Comprendre i saber concretament quan estem sent masclistes / Enlloc de quedar-nos amb generalitzacions ni anar a l’essència del problema

  3. Prendre consciència de quan estem sent masclistes i què suposa això i quins costos té (personals i socials) / Enlloc de prendre-ho com un càstig o un canvi obligat (com una rabieta)

  4. Agafar i admetre responsabilitat personal davant d’aquest estar sent masclista / Enlloc de passar el marrón o responsabilitat a l’altre o al sistema (la paraula i concepte “sistema” sempre té les de rebre i sembla que nosaltres no tinguem res a dir ni a fer)

  5. Adquirir compromís real de canvi i agència personal / Enlloc de prometre coses que no podrem ni complir

  6. Traçar-se objectius de transformació des d’allò personal i subjectiu / Hem de tenir ben clar que l’espai d’actuació i transformació més accessible i possible som nosaltres mateixes (i encara més quan tenim la responsabilitat)

Espero que aquest article ens serveixi per reformular l’afirmació o crítica de tots els tius som masclistes i que agafem responsabilitat quan ho estem sent.

Autor i il·lustrador: Amat Molero Borràs

Anuncis

Un pensament sobre “Tots els tius som masclistes?

  1. Jo crec que la societat és patriarcal i masclista.
    L’educació rebuda continua sent masclista i les relacions entre homes i dones, que són les que conec, estan plenes de contradicció, de dubtes, de pactes per fer una societat millor en les persones que tenim consciència del masclisme.
    Jo com a dona sóc masclista, doncs segur que sí.
    I estem en una voràgine de crear noves relacions més igualitàries.
    També diré que malgrat l’exposat, mai tindria confiança en el feminisme d’un home, perquè ens movem en mons paral·lels.
    Tinc un fill educat en feminisme, o sigui en igualtat.
    És feminista? No ho crec.
    Tenen molts valors socials que els allunya de l’educació viscuda a casa. I d’aquí el cercle del que és personal i social.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s