QUÈ PEBROTS FAIG AMB LA MEVA MASCULINITAT?

Deconstrueix-te”, “Hauries de treballar la teva masculinitat”, “T’has de repensar com a home”, “Ets un machirulo i no fas res per canviar-ho”, “No t’has treballat gens tiu… ets un masclista”, “Creus que llegint i repetint discursos deixaràs de ser masclista? No es fa així”… alguna d’aquestes frases les heu rebut o les heu dit? Jo ambdues. Són clàssiques crítiques que recauen sobre els homes que, com ens ve de sèrie i així ho hem après des de ben petits, tenim reaccions, actituds, comentaris, accions… que són etiquetades com a masclistes. I, per tant, la nostra forma de ser homes (la nostra masculinitat) pot estar causant i generant dolor a altres persones. I quan un dia, per gràcia divina feminista, rebem algun d’aquest comentaris, “BOOM!” tot explota dins nostre i el fet de ser etiquetats com a masclistes ens fa preguntar-nos: Què pebrots faig amb la meva masculinitat? Com puc ser un home i treballar-me el masclisme interioritzat en la meva forma de ser?

Què pebrots faig amb la meva masculinitat_Ulleres per Esquerrans_Amat Molero Borràs

Com he dit, a vegades he sigut el qui ha rebut el judici i el BOOM intern s’ha expressat de formes molt diverses: paranoia (“sóc una mala persona, tothom em mira, tothom em jutja, tothom ho sap, ja no hi ha marxa enrere…”), negació (“Que dius… si jo sóc un tiu molt sensible! No sóc d’aquells que no es treballen”), repressió (“Ja mai més seré masclista, despareix i sigues un ésser silenciós i amagat”), vergonya-exili (“Adéu, fujo i m’exilio! Massa pressió i vergonya per aquesta etiqueta de masclista, allà on vagi ja em deconstruiré”), culpa (“El cap i la panxa m’estan a punt d’explotar perquè sé que he fet mal”), pressió infinita (“Merda sóc un machirulo, que he de fer? Què és això de deconstruir-me? Quin agobio!”), por (“Sóc un machi… merda… però que he de fer? Tinc por fins i tot de preguntar-ho!”)… són reaccions que podríem encabir en les tres típiques reaccions animals davant un perill:

  1. Fight: cabrejar-te i tornar-te comun goril·la enfadat

  2. Scape room: fugir i amagar la cua entre les cames (si tinguéssim pasta faríem un canvi d’identitat com els espies o marxaríem a viure al camp)

  3. Shock: entrar en estat de congelació.

Però és verdaderament útil aquest cercle de: Acció masclista, Et jutjo i Tu lluites, fuges o entres en shock? Doncs pel que he vist en mi i en altres homes… no gaire! Sobretot perquè qualsevol de les tres reaccions provoquen que:

  • Escalem el conflicte sense prendre responsabilitat: si algú s’ha sentit atacat per nosaltres i no assumim la nostra responsabilitat cal que restaurem el dolor… si no ho fem,hi haurà més cabreig i més judici sobre nosaltres. Però el que és més important, NO ESTEM FENT RES AMB LA NOSTRA MASCULINITAT!!

  • Mantinguem el Statu Quo: es manté aquesta roda d’acció-judici-reacció inútil i tot segueix igual. NO ACABEM FENT RES AMB LA NOSTRA MASCULINITAT

Així que vull posar focus a aquest merder per la necessitat social del tema i, a sobre, de forma pràctica sobre: Què pebrots faig amb la meva masculinitat? Què podem fer per treballar-nos? Com puc transformar-me com a home? Quin camí puc prendre si em critiquen com a masclista?

Deconstrueix-te!” Però… Què és això de deconstruir-me?

Jo també he exercit aquest poder de jutjar a altres homes (“Estàs poc deconstruit”) i imposar el “Deconstrueix-te!”. Quan ho he fet sempre m’he sentit en una posició de major poder o privilegi. Un privilegi creat per “ser el d’Ulleres per Esquerrans” o ser percebut com a “home feminista i treballat”. I aquest privilegi té varies trampes: “creure que estic salvat de ser masclista”, “creure’m que ja he treballat prou la meva forma de ser home”, “projectar el masclisme en altres homes” i “transformar-me en un jutge feminista dient qui és masclista i qui s’ha de treballar”. En el moment del judici clarament vols visibilitzar i criticar al masclisme, i quan imposes un “Deconstrueix-te” és en pro de la transformació social i personal dels homes. Però a vegades la forma en que ho fem pot generar més merders i enemics enlloc de consciència, aliança i transformació. Un típic tret per la culata, m’acabo fent mal a mi, a l’altre i al propi moviment feminista.

Doncs aquests judicis i imposicions poden arribar a ser molt contraproduents. Quan? Doncs quan els fem amb 0 concreció. Amb això vull dir que això de dir que les paraules “treballar-se”, “deconstruir-se”, “repensar-se”, “transformar-se”… són molt guays i tenen un horitzó clar (acabar amb el masclisme). Però més enllà de dir-les, en cap moment concretem: què s’ha de treballar, com s’ha de treballar, quan s’ha de treballar, per a què treballar, perquè he de treballar-ho… sinó que ens limitem a llençar la patata calenda (de tant en tant ho fem del rollo Shame de Game of Thrones) i no estem definint gens concretament què volem dir amb això de deconstruir la masculinitat i com fer-ho.

I es que tenim un bon merderot: no està gens clar què és això de deconstruir-se. I sí, poc a poc s’escriu més i més sobre el tema. Però segueix quedant tot amb un munt de reflexions teòriques sense arribar pas a respondre el clàssic: “Dios mío como lo hago!”

Recordo haver dit com a educador (igual que els profes de la meva uni) el clàssic: “No hi ha un camí concret, tot és un art i un procés únic”. I és que… certament ho penso, que mai hi haurà un protocol concret i el manual de l’home feminista deconstruit. Però… després d’anys treballant amb homes en prevenció de violències de gènere (començant per mi mateix) la demanda és clara i hi ha una necessitat d’un mínim per no perdre’ns i poder posar fil a l’agulla a aquest tema. Unes petites coordenades tot i saber que durant el camí poden passar un munt de coses.

Així que… què podem fer?

 

Mans a l’obra: 2 claus per a treballar-nos la nostra masculinitat

Aquestes claus no han aparegut al meu cap divinament. Estan basades gràcies a idees, pràctiques i vivències de la Coeducació i pedagogies feministes, la Psicologia Orientada al Treball de Processos, el meu procés personal amb la meva masculinitat i el meu treball i experiència professional amb grups d’homes. I tot barrejat (remix extrem) em dona aquestes 2 claus que tenen com a arrels la consciència, la transformació, la integració i la responsabilitat pròpia i social.

 

  1. Desobeir la masculinitat hegemònica, dominant i patriarcal:

Desobeir, explorar, expandir, crear, aventurar-nos a noves vivències més enllà de l’estereotip patriarcal d’home i la masculinitat hegemònica, dominant i patriarcal (Fa uns anyets vaig escriure aquests articles “El que tot bon mascle ha de complir” i “Tu ets marika no?” parlant i definint sobre aquesta masculinitat hegemònica, dominant i patriarcal) En aquest article parlo de quin és aquest tipus) és una de les claus. I és que trencar amb la masculinitat hegemònica és un clar acte de desobediència en un àmbit molt complicat: nosaltres mateixos i les nostres relacions personals. Personalment he de dir que aquest desobeir vol dir caminar cap a allò desconegut, estrany, diferent, rar… anar allà on som subjectes de les més clàssiques crítiques i sancions quan algú trenca la masculinitat patriarcal: friki, pringat, dèbil, marica, nenaza… ja sabeu de què parlo oi? Fins i tot, sense que ningú ens digui res podem tenir por a creuar i desobeir la nostra identitat machuna pensant que som “uns falsos” i preguntar-nos: Perquè he de trencar “qui sóc”? Perquè he de desobeir si “jo no sóc així”. Però… de la mateixa forma que hem après i incrustat uns patrons que diuen “qui sóc jo” (probablement basats en part de la idea de masculinitat hegemònica) doncs… perquè no anar més enllà? Es tracta de trair a qui creus que ets tu, als teus sistemes de creences i, per tant, a un heteropatriarcat que ens ha dit qui, com i de quina forma hem de ser homes.

Aix Amat… com t’enrolles amb la teoria. I si poses algun exemple què tal?” Sssssiertamente

Doncs si entenem que la masculinitat hegemònica, dominant i patriarcal (hdm a partir d’ara) té pilars com (Heroïcitat: el valor, fortalesa i resistència, Independència: l’autosuficiència, llibertat i autogestió, Raó: la veritat, control i la legitimitat, Públic: invasiu, expansiu, obert, escandalós, Violent: l’agressivitat, la broma, el límit, el risc). Hem de començar a viure’ns més enllà explorant i integrant en el nostre dia a dia el viure’ns invisibles, com a personatge secundari, ocupant menys espai, procurant per l’àmbit privat i no públic, explorar l’intimitat, vivint sexualment la submissió, sent penetrats, viure’ns com a pacífics, incoporar allò que culturalment li diem femení, esdevenir més curosos, ser més emocionals (i no només l’alegria o la broma), trencar amb l’adultisme i experimentar allò que considerem infantil, deixar-nos sentir depenendència i demanar ajuda, acceptar les incapacitats, mostrar-nos vulnerables, expressar que som porucs i tenim pors… tot el que un “bon macho” no faria.

Això també té un objectiu clar: no només es tracta de desobeir, sinó de donar valor i reconeixement a allò que està més enllà de la masculinitat hegemònica. Donar valor i reconeixement a allò que sempre s’ha estigmatitzat pel patriarcat: les emocions, la vulnerabilitat, el treball reproductiu, les cures, l’àmbit privat, la lliure sexualitat… això és una opció de com ens podem viure com a homes més complets, lliures i en constant creixement personal desobeint l’heteropatriarcat.

 

  1. Consciència, responsabilització i cagar-la:

Desobeir la masculinitat hdm és clau, però a vegades podem entrar en un procés d’odi o clar rebuig als pilars d’aquest tipus de masculinitat. Allunyar-nos d’ella com si es tractés d’algo víric i dolent. I no m’estranya que passi, perquè aquest tipus de masculinitat ha causat i causa molt de dolor, patiment i, fins i tot, mort com a punta d’iceberg. Això és el que durant una època em va passar. No només que em volia allunyar d’aquest tipus de masculinitat i criticava a tothom qui reproduïa aquests pilars i patrons. Sinó que em culpava constantment quan em veia reproduint-la o algú em deia que jo també era “allò”. Fins que, gràcies a la genial descoberta del treball de processos i els feminismes, no vaig adonar-me de que allò que hem etiquetat com a masculí no és pas dolent. I que 1) són qualitats que tota persona pot explorar i 2) que és l’ús i l’excés que se’n faci que pot generar dolor, violències i malestar. Poso un exemple per ser més concret: Ser expansiu no és pas dolent, el problema el trobem quan sempre ets així o ho fas amb inconsciènciadel teu impacte; No dones veu, paraula o espai a altres persones, no cedeixes el lideratge, acceptes només el teu propi estil de fer les coses, aixafes sense veure què hi ha al voltant…

Què proposo llavors? Enlloc de viure tots aquests pilars de la masculinitat de forma inconscient i abusant del poder que donen, puguem posar al centre la consciència i la responsabilitat.

Consciència de què? Doncs de l’impacte que genera la nostra forma de ser homes i expressar-la, de quin és l’efecte que té en nosaltres mateixos, les altres persones i el món (Exemple: La meva forma en que sempre he lligat potser està generant por, cansament o agobio). Consciència de perquè faig el que faig, quines emocions hi ha darrera els meus actes, quina és la intenció real que tinc quan actuo, quin missatge ocult personal hi ha darrera les meves expressions, quines necessitats estic intentant suplir o contentar (Exemple: és important no recaure en el clàssic em deconstrueixo perquè la meva novia, amiga o companya d’assemblea o treball no s’enfadi i, per tant, estic actuant des de la por). Consciència de si aquesta forma d’expressar-me i viure’m és la que jo desitjo, vull, projecto o sento que hagi de ser. Una verdadera consciència que trenqui amb el “Fer per fer”, “Així es fa de tota la vida”, “Així és com ho fa un home”, “jo que polles sé perquè ho faig”, “Que va! Jo no em deixo endur per les emocions” o “Això és de sentit comú”. I sí… quan dic consciència no vull dir pas la clàssica frase que d’adolescents podem sentir de “consciència eh!” que vol dir ocultament “no et droguis porque dicen que las drogas son malas”.

I… Responsabilitat de què? És una paraula que fa verdadera por, perquè sempre es posa el fet de “sigues responsable” com a “fes el que jo t’he dit que has de fer” o “fes el que no generi conflictes i tothom sempre ha considerat que està bé”. Típiques paraules pervertides de significats ocults. Doncs la responsabilitat de la que parlo jo és la de creure’ns que: “Jo sóc amo i agent de la meva vida i els meus actes i que, per això, me n’he de responsabilitzar”. Per tant, cal trencar amb les clàssiques justificacions de “sóc així”, “és la testosterona”, “no has vist com actuen els lleons als documentals d’animals?”, “no ho puc evitar”, “anava borratxo”…són clàssics arguments que et des-responsabilitzen de les teves accions, posar al centre la responsabilitat és viure’ns assumint que les nostres accions les direccionem nosaltres.

I potser algú té el cap dinamitat del plan: “Dios mío… Amat! Quanta pressió! He de viure sempre conscient i responsable. Tu ho fas?” Hmmmmmmm… no. No sóc conscient de tot, ho intento. I clarament hi ha situacions i moments vitals en què la consciència és menor. Quan estic esgotat d’estrès, quan visc situacions emocionals dures, quan em trobo en situacions noves i desconegudes, quan sento molta pressió del meu entorn, quan no he dormit bé, quan m’obsessiono, quan surfejo els privilegis, quan estic cremat per alguna situació, quan em sento alterat… sóc menys conscient. Això sí, per a mi la consciència i la responsabilitat no treuen un fet indispensable: CAGAR-LA. I és que en aquest procés de deconstrucció la cagarem, la liarem, tornarem a posar la pota, creurem que hem fet passes enrere. És llavors quan la responsabilitat és clau i potser el que ens tocarà és restaurar el dolor que hagi causat la nostra cagada.

I tinc el defecte i virtut de ser educador i, com a tal, creure en l’educació i l’aprenentatge. I que allò que percebem com a “cagar-la” forma part del nostre procés de creixement.

 

Jo et santifico com a mascle deconstruit!”

I si faig tot això… ja estic deconstruit?” Uau! No sóc pas ningú per dir-ho i jo ni de conya em sento un sant. Només he volgut portar 2 claus, que són bàsiques per a mi. És llavors quan el treball és continuat i el que compta és poder empoderar-nos a demanar feedback. Què vull dir? Doncs que des del nostre privilegi, a vegades, no veiem com impactem, com som percebuts o com ens viuen com a homes les altres persones. I per això és clau preguntar, parlar, debatre… per tal de que em puguin que em diguin com em veuen com a home, què necessiten que treballi, què em vull jo treballar, on he de posar més consciència i anar integrant, poc a poc aquests aprenentatges.

Som-hi!

 

Anuncis

4 pensaments sobre “QUÈ PEBROTS FAIG AMB LA MEVA MASCULINITAT?

  1. moltes gràcies, tot això son coses que tots els homes d’esquerres hem sentit o pensat…però tu ho has endreçat i ho has exposat de forma meravellosa! M’ho hauré de llegir varios cops per això!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s