Ojos que no ven… desigualtat al canto! 5 qüestions feministes sobre els treballs

feminismes-negreFa una setmana va tornar a ser 8 de març. I com cada 8 de març i rodalies, vam omplir les hores i els espais de reivindicacions d’allò més variades vinculades a les dones. Tenim tantes reivindicacions i tants pocs dies a l’any per fer-les que el 8 de març ho encabim tot!

Els motius pels quals tenim pocs dies a fer-les són variats, però un d’ells – així generalitzant barroerament – és que les dones tenim poc temps per a les reivindicacions i la vida política, sinó fixeu-vos en la composició d’assemblees, moviments socials i grups polítics! Sí… i tant que hi ha dones! Però de quines edats? Amb quines responsabilitats familiars? Totes tenim el mateix temps per dedicar-lo a aquestes activitats?

Fa un temps vaig mirar-me al melic i al meu voltant i vaig prendre consciència d’això: que les dones que tenim temps per a les reivindicacions i la vida política som – majoritàriament – les que no tenim persones petites o grans al càrrec (ei, fins i tot les més d’esquerres!), les joves i les velles.

I és que malauradament la distribució de les tasques més quotidianes (sobretot quan es tenen filles i fills) encara no és equitativa, i aquest és un tema que m’enerva. M’enerva per empatia, ja que jo actualment no em trobo en la situació d’haver de criar fills o cuidar d’adults dependents, però també perquè arribat el moment, vull que per mi sigui diferent. I ja aviso, que això no té res a veure amb saber organitzar-se bé, o amb plantejar-se treballar menys. Perquè en primer lloc..

Les dones sempre hem treballat! Que li preguntin a les meves àvies!

treball_ulleresperesquerrans_3Sí, sí, he dit treballat. Escoltim! Totes les dones treballen! Que el seu treball sigui remunerat o no, o que es doni en el marc d’un contracte de treball o no, no implica que no treballin encara moltes hores en els treballs domèstics (mantenir la casa i la roba neta, cuinar els àpats, mantenir la nevera plena, gestionar les agendes de tots les membres de la família, metges, extraescolars, reunions amb l’escola) i en el treball de cures (gestionar conflictes, donar suport emocional, fer freguetes i mimitos…) i un llarg etcètera de tasques que passen desapercebudes, i que sustenten el món (i el capitalisme!).

Sustenten el món. L’aguanten. El fan vivible. El fan agradable. El fan amorós (i no perquè siguin les dones qui fan aquestes tasques…!). Aquestes tasques, les faci qui les faci, ens permeten fer totes les altres: treballar, participar d’una associació o entitat, desenvolupar-nos personalment, gaudir del temps lliure…

I sí, (tot i que em faci rabia anomenar-ho) també sustenten el capitalisme, que se serveix d’aquesta mà d’obra a punt per treballar, i n’externalitza els costos del seu manteniment.

Aquestes tasques impliquen força hores de dedicació per tothom. Ara bé, quan observem les dades desagregades per sexes – que es recullen en les Enquestes dels Usos del Temps -, ens trobem que les dones realitzen 3 hores i 54 minuts diaris de mitjana, respecte 2 hores i 2 minuts que hi dediquen els homes (pràcticament el doble!). Així distribuït el pes del treball domèstic i de cures, sumant la jornada de treball, els desplaçaments d’un lloc a un altre, el temps per a una mateixa i per a les amistats, a la vida associativa i política de les dones li queda realment poc temps!

Davant d’aquestes dades és fàcil que una s’enervi i digui «Això no passa a casa meva! Segur que no n’hi ha per tant! Ja se sap, les mitjanes no representen la realitat…!» (a més, costa reconèixer que a casa nostra no som tant igualitàries com ens agradaria…). I és cert, no representen la realitat, perquè moltes de les dones quan fan tasques simultànies, per exemple domèstiques (estar amb les criatures) i de teletreball o d’oci (com mirar la televisió), quan responen l’enquesta comptabilitzen les segones en comptes de la primera, i per tant, no queda reflectit el treball domèstic de cura de les criatures; en canvi, els homes solen posar que estan cuidant les criatures, en comptes de mirar la televisió. Si teniu ganes de saber més sobre com es fan les enquestes dels usos del temps, i les seves imperfeccions – així com aprofundir àmpliament sobre tot el que estic explicant – us recomano aquest document!

En tot cas, celebrar que a casa teva això no passi així (fet que voldrà dir, però, que en una altra llar encara passa més exagerat, si tenim en compte que us he donat una mitjana!); i, alhora, agrair que disposem d’aquestes enquestes per visibilitzar la desigualtat que encara hi ha respecte les tasques domèstiques!

Ojos que no ven, penalització al canto! Ara sí, 5 conflictes de dones i treballs

treball_ulleresperesquerrans_1La invisibilització del treball domèstic i de cures, com ja us podeu imaginar, té efectes molt perversos. I la seva desvalorització encara més! I és que a primera vista sembla un treball que pot fer tothom, que treu poca estona, que fins i tot pot ser agraït perquè tu te l’organitzes… anem, doncs, a veure què comporta:

  1. DISTRIBUCIÓ DESIGUAL DEL TREBALL DE LA VIDA QUOTIDIANA: Tot i que el puguin fer tant homes com dones (de debò, saber posar la rentadora o fer mimitos no té res a veure ni amb els cromosomes, ni amb les hormones ni res que s’hi assembli)… el treball domèstic i de cures està desigualment distribuït! I no només en hores, sinó en contingut. A Catalunya les dones fan 2 hores més de treball domèstic i de cures que els homes. (Oi que no es nota?). I quan observes el tipus de treballs que fan uns i altres trobem que portar els nens al futbol, fer la paella o barbacoa dels diumenges, penjar quadres o arreglar el jardí… ho acostumen a fer els homes. La resta acostuma, feines en general més avorridotes i amb poc reconeixement social, a recaure sobre les dones. De debò, me n’alegro moltíssim si a casa vostra això no passa 🙂 De nou, celebreu-ho! Però en moltes llars això continua passant, i moltes dones, quan arriben a casa, comencen una segona jornada de treball. És el que s’anomena la doble jornada de treball; i esgota tant com el seu nom indica, i priva tant com el seu nom indica de tenir temps per a una mateixa.

  2. TENIR EL CAP A TOT ARREU (I ENLLOC!): El treball domèstic i de cures no es pot compactar. Menjar, rentar, transportar, fer freguetes, preguntar com estàs, resoldre conflictes… és una cosa que s’ha de fer a diari. No serveix treballar 10 hores durant quatre dies de la setmana i dedicar els altres tres al treball domèstic i de cures. És un treball que té a veure amb la vida quotidiana i que està ple d’imprevistos: la criatura ha agafat febre i se l’ha de portar al metge, la caldera s’espatlla i s’ha de trucar l’electricista, el paper de vàter s’acaba, ens enfadem pel motiu que sigui… i moltes vegades, tot plegat passa, ho pensem o ho hem de gestionar mentre estem a la feina. Total: que quan estem a la feina pensem en els treballs domèstics i de cures, i quan estem fent-los pensem en el que hem de fer l’endemà a la feina perquè degut a tot això abans no ho hem pogut acabar de fer. I estem a tot arreu i enlloc a l’hora, us sona? Així doncs, qui gestiona aquestes tasques – que si tornem a les estadístiques acostumen a ser les dones – ens veiem obligades a ser omnipresents o, almenys, tenir el que s’anomena una doble presència.

  3. QUATRE PENALITZACIONS QUE ENS FAN MENYS CIUTADANES. L’actual organització desigual del treball domèstic i de cures penalitza les dones almenys en quatre grans àmbits:

    1. Vida personal: independentment de si aquest treball agrada més o menys a qui el fa, està clar que no està gens valorat ni apreciat socialment (potser se n’escapa el cuinar) i això, que ningú m’ho negui, crema. No acostumem a dir-nos: «Uau, gràcies per deixar el lavabo tant net» (i tenir el lavabo net és molt important!). I si aquesta tasca et pertoca principalment a tu al nucli domèstic, i és constantment menystinguda, pot generar frustració i baixa autoestima. I si a més, degut a aquesta desigual distribució, et deixa poc temps per a l’oci propi i el desenvolupament personal més enllà del treball (sigui quin sigui), diguem-ne que el panorama no és gaire alentador.

    2. Vida laboral: moltes dones, encara ara, han d’escollir si posar per davant la seva carrera professional o el fet de tenir criatures. I en la majoria de casos no és perquè elles vulguin fer aquesta tria, sinó que el mercat laboral penalitza el tenir fills i penalitza la conciliació (a les dones, clarament). Que en una entrevista de feina et preguntin per si estàs casada i/o vols tenir fills, a part de ser il·legal i denunciable, passa; i passa a les dones i no passa als homes, perquè es dóna per fet que qui agafarà la baixa i els permisos de conciliació seran les dones. I Homes, no veieu amb els problemes amb els que us topareu si se us acut demanar la baixa per paternitat, aquesta és l’altra! Alhora, accedir a permisos de conciliació penalitza la promoció interna a la feina i el desenvolupament laboral… De debò, el món – ni l’empresa – s’enfonsaran perquè tant homes o dones ens absentem a parts iguals o treballem menys hores per cuidar les nostres criatures, mares-pares, àvies…!

    3. Vida política i associativa: aquí els moviment socials i associatius encara hem de treballar força. Sovint fem les reunions tard perquè moltes de nosaltres treballem. I les hores en que fem les reunions (moltes vegades cap a les vuit del vespre) són hores en que toca que les criatures sopin, es dutxin i vagin a dormir. I altra vegada, massa sovint se n’ocupen les dones (trobem perfectament normal deixar la criatura amb un o una cangur sempre que sigui per oci o feina, però què ens diríem si fos per anar a una assemblea?). I el resultat és que la política i l’associacionisme acaba tenint una composició de molts homes, i dones joves i grans (que no tenen criatures al càrrec), amb les corresponents relacions de poder que l’edat comporta; i amb poca representació de les necessitats d’una determinada franja de dones. Vinga, si ens organitzem col·lectivament segur que podem establir horaris conciliadors, disposar d’espais de cura per als infants, fer torns, skypes… imaginació al poder!

    4. Vida de jubilades: quan duran gran part de la vida hem tingut contractes a temps parcial – o no hem treballat – per dedicar-nos a les tasques domèstiques i de cura, la pensió que ens queda al jubilar-nos és força minsa. Ja ho veuen, tota aquesta enorme quantitat de treball, indispensable per fer les vides vivibles i estar a punt pel mercat de treball, no compta per res en el nostre actual sistema de seguretat social! No és d’estranyar, doncs, que la pobresa tingui rostre de dona, i, sobretot, de dona gran.

  4. ENCADENAMENT DE DESIGUALTATS: Per últim, una de les maneres com socialment donem resposta a aquest tetris de temps i dedicació que suposa el treball de cures, perjudica a moltes altres dones. Quan externalitzem algunes de les tasques a persones que les facin per nosaltres, la gran majoria de vegades és a dones que han deixat els seus països d’origen i a les que ni contractem ni paguem un salari digne. O moltes altres vegades, ho externalitzem a les nostres mares jubilades, quan aquestes haurien d’estar gaudint – per fi – d’un temps més alliberat.

Doncs quin marrón. I ara què fem?

treball_ulleresperesquerrans_2Claríssimament el treball domèstic i de cures és imprescindible perquè la vida tiri endavant, però ja hem vist que la manera com l’hem organitzat fins ara genera malestars i unes enormes desigualtats! Ha arribat el moment, doncs, que ens plantegem els següents reptes:

  1. Prendre consciència que es tracta d’un problema social al que se li ha de donar resposta socialment, a casa, al carrer i a les institucions: totes som vulnerables i necessitem cures en algun moment de la nostra vida, per tant, és responsabilitat de totes donar resposta a aquestes necessitats de cura. Així doncs, per començar, corresponsabilitzemnos de les cures de manera equitativa. Per altra banda, la garantia del dret a ser cuidades, i a que aquest dret es desenvolupi de manera digna per part de qui el faci possible, és una responsabilitat social i una qüestió política que cal que abordem i redistribuïm entre els següents agents: estat, unitats domèstiques i/o familiars, comunitat i mercat. Allò personal és polític i allò personal és sistèmic 🙂

  2. Donar valor a les cures, al treball domèstic i als afectes. Tant pel qui els rep – que ésser cuidat esdevingui un dret social que s’ha de garantir amb dignitat – com per qui els dóna – que sigui reconegut com a treball, amb les implicacions emocionals i socials que comporta. I que com a treball que és, se li doni reconeixement social, agraïment quotidià, i que no sigui només simbòlic, sinó que tingui repercussions en el benestar i la seguretat social de qui el desenvolupi.

  3. I per últim i més important, transformar els objectius de la vida social: posar les persones i el seu benestar al centre de tot (i no el capital i el treball remunerat, com fins ara). Organitzar la societat, l’estat, les empreses, els moviments socials… amb la finalitat de garantir el benestar de les persones en tots els àmbits de la vida! D’això en parlaré més en un proper article, perquè dóna molt de si! 🙂

 

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustració: Amat Molero Borràs

Anuncis

Un pensament sobre “Ojos que no ven… desigualtat al canto! 5 qüestions feministes sobre els treballs

  1. Gràcies! els votres missatges són perles en l’oceà. La reflexió sempre és necessària. Tinc molt a millorar. Disculpes per aquelles que he pogut tractar de forma injusta. Perdonem mare.

    Bona feina Mariona i Amat

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s