“Fins la polla i de mala hòstia”. Masculinitats, ira i violència

masculinitats_ulleres_per_esquerransExplosions internes, ganes de marxar corrents, necessitat de descarregar energia, manca de control, mandíbula apretada, “joder”, tancar-te amb tu mateix, tensió corporal, mirada profunda i fulminant, dificultat per contenir-te, pujada de temperatura corporal, visió borrosa, pensaments ràpids… us sona no? És el que podríem dir-li ira o, també, “estar de mala hostia” o “estar fins la polla”. Sobretot em vull centrar avui en “estar fins la polla”, no pas per un tema fàl·lic o que el fet de tenir penis et porti a connectar amb facilitat i expressar d’unes formes determinades la ira, sinó per què avui vull parlar de la relació entre les masculinitats, la ira i la violència. I, com ja vaig estar parlant en un altre article (aquí tens l’enllaç Mascles que s’emocionen), la vivència íntima i l’expressió de les emocions està connectada amb el nostre gènere i com aquest ha sigut construït culturalment. Així que donaré voltes a la ira des d’una perspectiva de gènere i, sobretot, centrant-me en els homes.

Fa molt temps que aquest article estava plantejat i inacabat. I això hi té a veure amb la meva mala relació amb aquesta emoció. Des de ben petit és una emoció que m’ha costat molt de mostrar la ira per la por a les seves conseqüències a causar dolor a la gent que m’envolta i, en la meva entrada al feminisme, encara es va amplificar més augmentant la por a transformar-me en un masclista violent. I em pregunto: però la ira és masclista? Doncs clar que no, però si que sé que formes d’expressió d’aquesta han causat i segueixen causant tant dolor que em genera poder poder-lo causar. Només cal recordar l’esgarrifós nombre de 106 feminicidis comesos l’any 2016 a l’Estat Espanyol i, òbviament, ja sabem que això és només la petita punta de l’iceberg. Com a homes crec que és necessari que ens parem a treballar aquest tema per una qüestió de responsabilitat i compromís, ja que la gestió dels nostres sentiments i emocions és qüestió completament nostra i del nostre poder personal. I si la violència és una forma d’expressió de la ira cal que trobem altres estratègies internes més sostenibles, respectuoses i sanes per a nosaltres i, sobretot, per a les altres persones.

Avui, vull explorar una mica més la ira per tres motius: poder-nos reconciliar amb ella, posicionar-me clarament en contra la violència i qualsevol tipus de vulneració dels drets humans i dotar d’algunes claus per responsabilitzar-nos de l’expressió de la ira des d’una perspectiva de gènere i feminista.

Gràcies Ira: el costat gloriós, poderós i útil de la Ira

Ehem… i la ira té algun costat bo? Doncs sí, i mira que em va costar moltíssim (i no negaré que em segueix costant molt) veure el costat bo de la ira. No només com a home, sinó perquè la meva cultura familiar i educativa (i suposo que no només la meva) m’ha fet generar una clara aversió cap a la seva expressió: “No t’enfadis”, “Ja tornes a queixar-te?”, “Va tranquilitza’t”, “Calma’t, no n’hi ha per tant”, “Sembles un nen petit enfadant-te així”, “Així no arribarem enlloc”, “Aquí no es permeten aquestes actituds”, etc. I sí, entre que sóc home i les mil i una olles que em genera com a feminista el fet d’expressar la ira coneixent els seus efectes letals i la cultura en la que m’he criat, costa molt veure-li el costat positiu. La por a generar dolor i patiment no em fa expressar la ira, algo que és totalment contraproduent, ja que llavors l’acumulo i un dia o altre peta (a mi normalment em passa quan surto de festa i gràcies a l’alcohol em deixo anar). Probablement això d’acumular et soni també, no?

Però sí, necessitem reconciliar-nos amb la ira, ja que sigui com sigui és una emoció que totes vivim i que forma part de la nostra naturalesa com a persones. Té la seva gran potencialitat, funció i utilitat.

ira_masculinitats_ulleresperesquerrans_4.jpg

La seva gran energia explosiva, expansiva, intensa i poderosa ens ha servit, històricament, com una forma de supervivència i mitjà per satisfer necessitats i desigs propis o col·lectius. La pèrdua, estafa, furt, precarietat o inexistència dels drets humans ens han portat històricament a explotar i emprar aquesta ràbia per aconseguir aquests drets humans que ens mantenen i en vides que intentem que cada cop siguin menys precàries, dignes i lliures. El moviment sufragista, la lluita antiesclavista, els moviments anti-militaristes, l’abolició de l’aparheid, l’independència de la India o la lluita contra la colonització blanca. Sense aquest sentiment i la seva potencialitat, energia i utilitat les reivindicacions dels drets i necessitats pròpies i col·lectives haurien estat, clarament, molt diferents. Per tant, la vivència de la ira i la seva expressió ens pot, directament, salvar-nos la vida o salvar d’una vida sobreviscuda precàriament. La ira és necessària de ser expressada davant les opressions.

L’expressió violenta de la ira, la mala gestió emocional i la masculinitat hegemònica

Més enllà del seu costat útil, la ira també té el seu costat destructiu. No vull pas caure en l’error i estigma de la ira afirmant que la ira sigui destructiva o “una emoció dolenta”, això seria mentir. El que sí que puc dir és que que hi ha algunes formes d’expressió destructives -Com la violència física en relacions abusives que no acostuma a parar cap conflicte, sinó que augmentar-lo, augmentar el patiment i la destrucció. O les típiques frases de “Si em diu algo li foto una hostia” o “Es mereix una bona pallissa”-, la gestió desempoderada de la ira -“Al final explotaré joder”, “m’estàs obligant a petar”o “Ja no aguanto més” que són els moments en que, per exemple, acumulo, acumulo, acumulo i no expresso fins que llavors “BOOM” rebento amb la persona, amb alguna altra, amb un animal o la poira_masculinitats_ulleresperesquerrans_3.jpgrta de casa- o la gestió precària d’altres emocions i sentiments -“No sé que collons em passa” o “Per què estic cabrejat?” quan no expressem sentiments com la tristesa, la por o la frustració els acabem mantenint a dins fins que, finalment, s’expressen amb la ira o quan directament no sabem expressar i gestionar la tristesa o la por i ens posem agressius i furiosos- que poden acabar transformant-se en ira descontrolada, inconscient i destructiva. Aquestes formes d’expressió destructives i gestions desempoderades i precàries poden acabar transformant-se en violències. I les formes més visibles i extremes de violència, clarament, les cometem homes, en dades que el 93% dels homicidis a l’Estat Español són comesos per homes (2014, Ministeri d’Interior).

La violència és una opció i una forma d’expressió de la ira, i no tenim per què expressar la ira a través d’un ús físic o d’abús psicològic de la violència, però ho aprenem així. Però ens ensenya a expressar-nos així? Més concretament, per què els homes acabem expressant-nos així? Òbviament no em valen respostes o justificacions/arguments/excuses de testosterona incontrolable, lleons i gazeles, personalitats fortes, atribucions a la salut mental (“estan bojos” o “estan anats de l’olla”) o frases que comencin amb De tota la vida, des de sempre, històricament... No. És important entendre el gènere com una cinta de moebius en que cultura i biologia hi tenen a veure, però com ja sabem, poc naturals som i podem transformar-nos i responsabilitzar-nos dels nostres actes o formes de ser 😉 Doncs, durant el procés de socialització aprenem a ser homes i a mostrar la nostra masculinitat d’una forma concreta, limitada, tancada i estereotipada. Si l’estereotip masculí està basat en la valentia, fortalesa, competició, autodeterminació, impulsivitat, resolutivitat, autoritarisme, fredor, inexpressivitat, força física, agressiviat, etc. complint aquest estereotip és quan acaben sortint homes que són aplaudits, valorats i premiats socialment per les seves grans gestes i expressions masculinitzades (“pegar al teu enemic”, “follar com un toro”, “trencar tots els límits”, “liderant allà on vagis”, “competint i guanyant tots els reptes”, “sempre a punt per tot i amb força”, etc. “sent el putu amo” o “el putu macho alpha”), però tot i aquest suposat poder que tothom aplaudeix, també acabem tenint una precarietat i pobresa impressionant de poder personal.

El poder personal és aquell poder que desenvolupem a través d’eines i competències pròpies (com l’empatia, el pensament crític, l’autoconeixement, les habilitats socials, l’autoestima, la reflexió, la resiliència…) i no pas aquell poder (o privilegis) que ens venen donats i heredats socialment (com els privilegis i poder pel gènere, l’edat, el color de pell, la nacionalitat, etc.).

Quan ens manca aquest poder personal i estem a vessar de privilegis socials és quan es poden donar amb molta facilitat dinàmiques d’abús de poder com el bullying, l’assetjament sexual, la LGTBIfòbia, les violències masclistes, els assassinats, el racisme, etc. No t’ha passat alguna vegada que has estat en una situació en que tu tenies més privilegis que l’altre (per edat, classe social, sexualitat normativa, color de pell, nacionalitat, experiència laboral, èxit acadèmic, una bona xarxa social i de contactes, en un rol de més poder laboral que l’altre, antiguitat en un grup…) i, sense prendre consciència de que estaves en situació de poder has abusat d’aquests privilegis fent actes com: “criticar o desautoritzar a l’altre a l’esquena”, “atacar-lo furtivament sentin-te tu ofès o atacat”, “opinar sobre el cos, decisions o vida de l’altre des de la teva posició de privilegi”, “imposar la teva perspectiva davant de l’altre”… doncs el fet de vessar de privilegis masculins pot portar-te al mateix i transformar-te en un abusador des de la posició de poder i, fins i tot, sentir-te víctima no reconeixent els teus privilegis masculins.

Per això necessitem clarament eines de poder personal com l’intel·ligència emocional per tal de trobar altres formes d’expressar la ira, gestionar millor aquesta emoció i, també, poder expressar i gestionar altres sentiments i emocions abans que explotin descontroladament des de la ira. Cal tenir en compte que la ira és com una ceba! Una miqueta el que li diu l’Shreck li diu al Ruc: que els ogres són com les cebes i, per tant, que tenen capes. A dalt de tot potser veiem la ira, però a sota s’hi pot amagar emocions com la por, la tristesa, la impotència, la frustració, etc. Per això és molt clau poder tenir eines pròpies d’intel·ligència emocional que ens empoderin a saber com gestionar sentiments que ens fan sentir tant i tant vulnerables com a homes com la frustració, la tristesta, la impotència o la por. Sobretot per què més enllà de fer-nos sentir vulnerables són les emocions que ens sancionen per què si les expressem som vistos o criticats (interna o externament) com a dèbils, mariques o “nenazas”. Si no aprenem com gestionar-ho i expressar-ho acabem petant o transformant-nos en un sac de boxa emocionals ple de sentiments enquistats a dins i que es mostra dur cap a fora.

5 cagades de repressió masculina de la ira

Davant d’aquesta capacitat destructiva d’algunes formes d’expressió de la ira es carrega un pes i pressió molt gran als homes amb una afirmació de: som responsables d’una història i actualitat plena de violències masclistes que sorgeixen d’una, molts cops, d’una ira descontrolada i irreponsable masculina. I sí, “Joder… quina pressió” i per si algú diu “Ei, jo mai he pegat a ningú i jo no sóc un masclista, a mi per què em dius que sóc responsable?” doncs et convido a llegir aquest article (aquí tens el link: Sóc responsable de ser home? Passar de ser responsables a responsabilitzar-nos) ;).

ira_masculinitats_ulleresperesquerrans_1.jpgPer a molts dels homes que ens acostem als feminismes i les seves lluites això ha generat clarament un munt de prejudicis (“La ira és una emoció dolenta”), por (“Tiu, no et cabregis que la liaràs”), vergonya (“Ni de broma expliquis que fas quan t’emprenyes i et desfogues a casa”) i culpa (“Pffff… per què vaig ser tant imbècil?”) cap a la vivència més íntima i personal de la ira. Tenim la ira reprimida, bloquejada i negada. I clar… això fa que la ira no sigui fàcil de gestionar, expressar o acceptar que és present i que forma part de nosaltres. Per això porto avui aquí 5 cagades de repressió masculina de la ira que, sent sincers, he viscut i segueixo vivint en pròpia pell i que prenent-te consciència de quan succeeixen ja és un primer pas:

    1. Negar que ho estàs vivint “Que va… jo no estic cabrejat!” o que hi és “Jo sóc una persona que mai m’enfado”

    2. Ser una olla a pressió (acumular fins a rebentar) “Hostiaaaaaaa” o “Pfff… tranquil… respira… no explotis… no passa res…”

    3. Pors i olles internes a ser com un masclista o un macho alpha “Si m’enfado encara em diran masclista” o “No m’he d’enfadar, sóc un home privilegiat i blanc”

    4. Culpa i vergonya que et fa amagar la ira “Ets un masclista i ho saps” o “Has fet coses que no es poden perdonar”

    5. Utilitzar drogues per no expressar-ho “Necessito fumar” o sortir de festa i descarregar amb l’excusa de “Anava borratxo”

Dic que són cagades, al mateix temps que prenc consciència que no deixen de ser estratègies. I sí, són estratègies que m’han sigut útils fins a un cert punt. Ja que aquestes estratègies acabaven sent inefectives o insostenibles generant-me dolor intern o explotant en dolor extern. Per això necessitem noves estratègies que puguin ajudar-nos a expressar de forma més sana, sostenible i responsable cap a un mateix, cap a les altres persones i cap al món (ja que la violència atempta clarament al medi ambient).

Claus per gestionar i expressar la ira de forma responsable

I ara què fem? Què faig amb tot aquest “freago”? Què faig per no transformar-me en un abusador del meu poder? Què faig per no transformar-me en algú que empra la ira destructivament o de forma patriarcal?

A vegades em diuen a formacions o tallers: Amat… i quina és la solució? Només dir que no hi ha formula màgica universal. Sinó que portaré algunes de les fórmules que a mi m’han servit i potser també poden servir. Porto un temps treballant-me això amb mi mateix i, gràcies a la meva estimada i actual terapeuta Alexandra i al treball fet durant anys amb en l’estimat Boris, hem anat trobant petites claus que, personalment, han anat resultant sostenibles per fer front al conflicte intern vers la ira i, alhora, als conflictes externs que apareixien quan explotava generant dolor descontroladament. I sí, les claus que dono no són pas un manual, i tampoc me’n recordo al moment de totes elles, però de la mateixa forma que vaig aprendre a gestionar la ira acumulant-explotant ara estic intentant reaprendre-ho d’una altra forma. I aquí et deixo algunes eines interiors que potser penses “això només?” i el que et responc és “posa-ho en pràctica”:

  • Troba què hi ha darrera la ira: potser darrera la ira, com deia abans, hi ha altres emocions que no vas poder expressar (frustració, tristesa, manca de reconeixement, etc.), revisa’t que hi ha darrera la ira i expressa-ho.

  • Expressa-la i no acumulis: no t’ho quedis per dins, no pensis que ja passarà o que les teves raons són inútils.

  • Pren responsabilitat de la seva expressió vers l’altre i com li senta: quan l’expressis pren responsabilitat del seu impacte, cuida i preocupa’t per com ha afectat a l’altre.

  • No t’encallis en ella o acaba-ho d’expressar TOT: no t’encallis en la ira, expressa el que hagis d’expressar, i fes un pas endavant per no entrar en bucle. A vegades també seguim enfadats per què no estem expressant TOT el que hem de dir, ja que costa dir algunes coses que poden ferir o que teníem amagades.

  • No et quedis sol i demana ajuda: si no saps com sostenir-ho, tens por d’expressar-ho o no saps com manegar-t’ho no et quedis sol i demana ajuda. A mi m’ha ajudat poder tenir persones que m’acompanyin en aquest trajecte d’empoderament de les meves emocions (i encara he de seguir recorrent un llarg camí).

ira_masculinitats_ulleresperesquerrans.jpg

Espero que aquest text t’hagi servit per poder-te reconciliar amb la ira, posicionar-te contra la violència i voler responsabilitzar-te més d’aquesta expressió emocional tant necessària per acabar amb les violències que surten d’aquesta masculinitat tant nociva.

Autor: Amat Molero Borràs

Il·lustradora: Mariona Zamora Juan

Advertisements

Un pensament sobre ““Fins la polla i de mala hòstia”. Masculinitats, ira i violència

  1. Retroenllaç: Alegria Capada II | Ulleres per Esquerrans

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s