Drag Queen: Amb pits i tita pel carrer, 4 aprenentatges sobre el poder i la vulnerabilitat

masculinitats_ulleres_per_esquerransAvui poso al centre de l’article l’experiència Drag Queen dient: Gràcies Rosa per donar-me l’experiència de vulnerabilitat que sempre havia llegit i mai havia viscut com a drag queen. L’experiència de ser vulnerable al carrer, a l’espai públic, i de sentir-me petita, mirada, jutjada, fràgil i desubicada. No dono gràcies pel patiment, sinó per l’experiència que em fa empatitzar molt més amb l’assetjament, abús i desigualtat que viuen dones i trans quan posen un peu al carrer. Avui l’article va de la Rosa, l’Amat i la vulnerabilitat i d’una experiència en primera persona com a drag queen a l’espai públic.

Vull remarcar que aquesta experiència és molt personal, altres vegades que he performat drag queen no han sigut així i, segurament, per cada cis-home que ha transitat cap a una queen ha tingut experiències molt diferents. Però avui vull parlar de quan vaig ser la Rosa, ja que va ser l’experiència que em va tocar més profundament i d’on n’he tret diversos aprenentatges al voltant del poder i la vulnerabilitat que han passat, sobretot, pel meu cos.

Drag Queen, excés de poder i els límits a la vulnerabilitat

dragqueen_1Els tallers drag king i drag queen són un espai polític d’experimentar de forma conscient i performativa el gènere. Es tracta d’un procés en el que de dins teu emergeix una nova persona que, normalment, està a l’altra cara del gènere amb el que tu t’identifiques. Dones que performen masculinitat (kings) i homes que performen feminitat (queens). Si entenem que el gènere es construeix socialment i que la nostra experiència com a homes i dones és només una performance incorporada i naturalitzada per què no performar la ficció del que anomenem ser home o dona?

Fa uns mesos va aparèixer al meu món i dins meu la Rosa, de 28 anys, community manager, vivint actualment a Catalunya, nascuda a Madrid, tancada, llesta, parada, inactiva, observadora, poc parladora… la Rosa és una de les meves Drag Queens que m’ha portat una experiència inoblidable i profundament potent.

Sempre que havia performat una Queen acabava transformant-me en una “loka lokíssima de la muerte”. Vestits lluents, riures aguts i expansius, ploma despampanant, talons ben alts, etc. Certament he gaudit molt les altres queens, ja que em portaven a viure’m d’una forma que mai m’he permès socialment per la por a les sancions de gènere. Però coneixent a la Rosa vaig veure altres parts de mi que no havia explorat mai i que tenen connexió amb evitar la vulnerabilitat. Viure la queen-loca m’ajudava a portar una part de mi que estava a mig-expressar-se, però portar a la Rosa (queen-vulnerable) em posava davant del mirall un jo-vulnerable que acostumo a evitar o que, pels meus privilegis masculins, no acostumo a viure.

A mi, personalment (i crec que està molt connectat amb el fet de ser home), m’era molt més fàcil ser una “loka” que no pas transformar-me i portar a algú com la Rosa (tancada, reservada, introvertida, poruga…). L’Amat (home, blanc, hetero, actiu, llest, etc. A rebossar de poderio) no em costa pas transgredir els meus límits del gènere des d’un personatge que segueix sent invasiu, fort, convençut, directe, divertit, expansiu, actiu, transgressor, cotilla, segur… amb ploma i feminitzat? Sí, però sent una Queen que es construeix des de la idea d’empoderament molt masculinitzada.

Per tant, a mi no em costava gens performar queens així, al contrari. Fins i tot, les meves primeres experiències com a Queen acabaven fent-me pensar un “que guay això de fer de Queen”, ja que augmentava encara més el meu poder! M’havia arribat a sentir suprema i omnipotent, ja que podria trencar encara més barreres des d’aquella queen i enfrontar-me amb fets quotidians que acostumo a tenir por i evitar (deia coses que em feien respecte, deixava anar comentaris descaradament, entrava a fer al·lusió a temes conflictius, etc. I tot això rient i amb molt de descaro). Però fora d’aquestes experiències de poder, què és el que evitava o em costava performar? Què hi havia a l’altre banda? Què és allò diferent que no havia viscut ni com a Amat ni amb les altres queens?

Doncs la resposta és clara i directa: Viure i viure’m la vulnerabilitat profunda en l’espai públic, algo que mai havia viscut com a home i que m’aterroritzava. Per això vaig decidir deixar-me acompanyar per l’estimada Sara Carro (de Fil a l’Agulla), en un taller Drag King i Drag Queen, amb la finalitat de poder trobar una queen que trenqués la meva experiència masculina de confort complert i privilegi en l’espai públic. I sí, ho vaig aconseguir tot i que no fos agradable, vaig trobar la meva queen just després d’afeitar-me, maquillar-me, vestir-me, posar-me una perruca: allà davant tenia la Rosa. No vaig pas crear un personatge abans com si fos una obra teatral, la Rosa va sortir per ella mateixa de dins meu. I, just posar un peu al carrer vaig aconseguir el meu segon objectiu: viure la vulnerabilitat més profunda en l’espai públic.

I d’aquí en trec quatre aprenentatge claus:

1) Víctima de la mirada de l’altre

Quan camino pel carrer com un home miro. Sóc jo qui miro. La mirada és propietat meva. Puc decidir si mirar amunt, avall, dreta, esquerra, ulls, cotxes, façanes… fins i tot culs i pits. Però sempre sóc jo qui tinc la sensació de mirar, sóc jo l’observador, sóc jo qui apunto amb els meus ulls. No negaré que mai he tingut la sensació de “sentir-me observat”, però mai amb tanta presència, constància i pressió com quan era la Rosa.

Sempre havia llegit que la dona es construeix segons la mirada de l’altre, peròdragqueen_2 fins aquell dia no ho vaig entendre en pròpia pell. Era el que em va passar com a Rosa, queien sobre meu un munt de mirades i òbviament jo també mirava, però em sentia atacat i deborat per les altres mirades. Era un bombardeig constant que em feien més i més petita i la meva mirada tant sols era per corroborar la dels altres, no pas per ser jo qui mirava. Vaig comprendre que estava sent víctima de les mirades, que la meva mirada jugava amb inferioritat, que l’únic que podia fer era defensar-me de les altres mirades caminant més ràpid o posant-me ulleres de sol per què no es veiessin tant els meus. Vaig viure moments en que veia gairebé borrós, em sentia sobresaturat amb tanta mirada cap a mi. Certament, és un gran privilegi masculí poder mirar i no ser vist a l’espai públic. Un poder impressionant i inconscient que tenim els homes.

2) Ser vist com a trans

La mirada em porta a aquest segon aprenentatge i experiència. La sensació de ser mirada no només em feia sentir agoviat, saturat, perseguit i aixafat. Aquesta sensació em va fer entendre que jo no podia ser dona si les mirades dels altres no m’aprovaven com a tal. I, certament, no m’aprovaven com a dona. Probablement els meus pòmuls, esquena, alçada, braços… em mostraven com el que jo, en aquell moment, no volia ser: un bio-home.

Les mirades responien amb cares de fàstic, rebuig, por, estranyesa i, fins i tot, odi. Sentia com les altres persones m’avaluaven, eren màquines que em classificaven dins l’horrible binomi home/dona amb un “Què serà de veritat?”. Cap mirada va ser d’aprovació, CAP. El pitjor de tot era que jo necessitava aquella aprovació, sinó la meva ansietat augmentava i augmentava.

Les úniques que em relaxaven eren les despistades que m’invisibilitzaven, i ser invisible (part de la multitud) em relaxava. En aquest context era un privilegi formar part de la massa, de no destacar, no prendre el paper del diferent i estrany. És estrany com en aquell context en concret no la invisibilitat és un privilegi mentre, sempre, he entès la visibilitat com un fet que et dona poder i privilegis, però quan estàs en el rol d’allò socialment estrany, es transforma directament amb una opressió.

Viure com a cis-home i ser vist com a home o dona (sense dubtes o peròs) és un gran privilegi en aquest sistema heteropatriarcal, poder formar part d’allò considerat normal i natural.

3) Acceptar la raresa com a escut i empoderament

Allò era inaguantable, ser vist com a trans o home/dona imperfecte, estranya, rara, odiosa, etc. Estava acabant amb mi. En només DUES HORES i vull recalcar les dues hores, ja que no tothom té el privilegi de poder decidir fer dues hores i prou (i retornar al confort de la normalitat privilegiada), vaig necessitar trobar eines per escapar d’aquella experiència de vulnerabilitat.

És llavors quan vaig recórrer per moments a les anteriors queens, a aquelles que havien passejat per l’espai públic obertes i arrassant amb els seus talons l’asfalt que trepitjaven. Quan treia aquelles queens la meva angoixa disminuia, ja que les altres queens s’acceptaven com a rares i s’empoderaven d’aquesta classificació fora del binomi home/dona per mostrar-se poderoses davant de les relacions amb les altres persones, davant la cultura heteropatriarcal i una estructura opressora amb la dissidència de gènere i sexual.

Però la Rosa no ho vivia així, estava tant dins d’ella que tenia una cosa clara: jo aquell vespre volia ser, sentir-me i que em veiessin com a dona. Però no em van deixar i, llavors jo, no m’hi vaig sentir. Va ser molt fort viure la sensació de no poder ser sense l’acceptació dels altres, una sensació de desempoderament molt forta. I sobretot, saber que aquests altres (la societat) jo també en formo part quan com a home (com a Amat) reacciono també així davant la diversitat de gènere.

Aquí també vaig comprendre i entendre el que les altres queens-lokas m’havien ensenyat: empoderar-me des de la raresa, des d’allò que trenca la norma i estar orgullosa de construir-me com jo volgués i visibilitzar-me públicament tot i generar un escàndol.

4) Tenir por a l’espai públic

Va haver-hi un moment que en vaig tenir prou i que vaig decidir marxar. Tenia clar que no podia tornar al meu poble així, no pas pel que allà dirien, al contrari (allà m’hi sento més segur), sinó pel trajecte (el carrer i el tren… em feien terror). S’estava fent fosc i tenia por, una por profunda que només la puc comparar amb la que li tinc als fantasmes. Una sensació que tot el que em pot arribar a passar no depèn pas de mi, sinó de la reacció que tinguin les persones del meu voltant contra mi.

Segons s’anava fent més fosc sentia les mirades més fortes, vaig posar-me a trucar gent que em pogués acollir i la gent del carrer, escoltant la meva veu, augmentava la mirada furtiva i jutjadora. Era horrible i em sentia cada cop més i més petita i vulnerable.

Al final vaig poder trobar refugi (Gràcies Maria) i allà em vaig canviar. Quin descans. No portava pas roba meva, seguia amb la cara i les ungles pintades. Però la Rosa ja havia marxat i jo podia tornar a casa sense tanta por.

El carrer, espai on els homes ens movem al nostre aire i com més poderós siguis, més teu és el carrer i l’espai públic. Aquell dia no va ser pas meu, aquell dia jo era una de les víctimes i oprimides dels poderosos de l’espai públic.

Drag Queen com a experiència d’empatia radical i consciència dels privilegis

Podria parlar més de l’experiència drag queen com a alliberació de la camisa de força del gènere masculí. També podria parlar més dels costos de l’experiència de viurdragqueen_3e’s com a queen, entre elles, el gran bloqueig emocional que pot generar per l’excés d’emocions en l’experiència. Però vull concloure, sobretot en reflectir l’experiència Drag Queen com a forma d’empatia radical i presa de consciència dels privilegis.

L’experiència d’assistir verdaderament a un laboratori polític de reprogramar i performar conscientment el gènere. Un fet que des de la masculinitat i com a cis-home mai havia fet tant profundament. L’experiència de viure una nova subjectivitat més enllà del que entenem com a jo (i la limitadora frase de: jo sóc aquest, jo sóc així). Una experiència personal de les mil idees que surten de la teoria queer i que llegides a un llibre són molt boniques, però costa molt passar-les peel cos. Una teràpia de shock política i transformadora.

I sobretot vull parlar de l’empatia, impressionant eina i qualitat humana, que a vegades es pot veure limitada per la manca d’experiències similars. Com a homes, si llegim, veiem pel·lícules o alguna companya ens explica què és ser dona o trans* a l’espai públic podem imaginar que es pot sentir o accedir a experiències similars per poder connectar amb el dolor, fàstic, tristesa o por de l’experiència opressora a l’espai públic dins el sistema heteropatriarcal.

Però és d’una dificultat molt gran accedir a una empatia radical i completa quan experiències com els piropos o la por a l’abús a l’espai públic no l’hem viscut en primera pell o, fins i tot, les vivim a l’inrevés (els piropos, per exemple, a molts homes ens poden fer augmentar l’ego i, com a dones, poden generar fàstic, angoixa, por o ràbia). L’experiència drag queen és una experiència política que et llença directament a viure-ho amb la pròpia pell. Viure-ho amb primera pell arrela l’experiència al cos i incorpora l’aprenentatge de forma tant interna i emocional que ajuda a connectar i empatitzar de forma més radical amb la vivència no-masculina a l’espai públic.

Aquesta manca d’empatia està directament connectada amb el poder i els privilegis. L’excés de poder i privilegis pot portar-nos a desinhibir-nos i desconnectar de la nostra capacitat empàtica. Com si es tractés d’una droga que ens altera els sentits, el poder i els privilegis actuen de forma psicosocial tant fortament que podem arribar a no comprendre, evadir o acusar de boges, exagerades o tiquis-miquis a aquelles persones qui viuen opressions constantment i que nosaltres ens desinhibim de la capacitat de connectar amb la seva vulnerabilitat, reconèixer-la, recolzar-la i acompanyar-la.

L’experiència Drag Queen connecta amb el gran poder de la vulnerabilitat. Aquella vulnerabilitat que ens fa reconnectar amb què vol dir ser oprimida i poder generar ponts i relacions empàtiques amb el patiment de les altres persones.

És clau prendre consciència de privilegis completament inconscients i invisibilitzats per l’umbral de viure en masculí. La mirada directa, la subjectivitat normativa heteropatriarcal, la corporeïtat normativa, la tranquil·litat de caminar per l’espai públic, la invisibilitat masculina, la llibertat de jutjar i avaluar, la llibertat de cridar, bramar i visibilitzar-se sense por en públic, etc. són privilegis impressionants de viure’s com a cis-home en l’espai públic en una societat, cultura i estructura heteropatriacal. Cal que en prenguem consciència i utilitzem el nostre poder com a homes per fer l’espai públic un espai habitable i lliure d’opressions heteropatriarcals.

Gràcies Rosa 🙂

Anuncis

2 pensaments sobre “Drag Queen: Amb pits i tita pel carrer, 4 aprenentatges sobre el poder i la vulnerabilitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s