Homo participativus

   feminismes-negreA mi la participació, tant en la militància com en l’associacionisme, em genera certs malestars. Almenys tal com funciona avui en dia…! M’explico, la manera en la que hem après (o no après) a participar – que no és altra cosa que actuar i prendre decisions en col·lectiu, amb alguna finalitat compartida – no és inclusiva ni justa, és masclista (i racista, classista…. quanta paraulota, ara ho explicaré!)! I això, almenys a mi, em genera certs malestars, perquè sento que sovint la meva veu no és escoltada sinó és que em faig pesada i em repeteixo com l’all i si no m’emprenyo; o sento que no tinc dret a participar diferent perquè un dia estic trista o atabalada; o que tampoc tinc dret a faltar perquè un dia tinc ganes de fer altres coses (o he de fer altres coses) que no sigui debatre en una assemblea llarga i amb certs components d’esterilitat (bé, sí que tinc el dret però llavors el pes de la meva opinió disminueix…!).

Sent molt conscient que avui només obriré una mica més el meló i que hauran de seguir molts articles més, avui m’endisaré, remenaré i sacsejaré les idees que hi ha darrere la manera actual d’entendre la participació per veure què tenen a veure amb aquests malestars. Som-hi!

TOTA LA GÀLIA ÉS OCUPADA… TOTA? NO!

En molts espais, organitzacions, associacions, entitats, cooperatives, empreses… es parla de participació real i horitzontal. Debatem i creem discurs sobre què és, com volem que sigui, com podem fer que sigui més democràtica en el nostre propi funcionament, etc. I quan la organització té certes dimensions es comença a parlar sobre quins nivells de participació hi ha d’haver entre els membres, si usem un sistema de representació o un sistema de participació directa per al funcionament i presa de decisions, etc.

La participació sembla que en general ens preocupa i molt. Perquè creiem en la democràcia i creiem que tots i totes hem de poder dir la nostra i influir en el rumb d’aquella organització de la que formem part – i és que sobre nosaltres planeja el fantasma de les horribles dictadures viscudes al nostre país, encobertes o reals, que es plasmen en formes de participar totalment autoritàries i que ens genera al·lèrgies i altres erupcions -.

I jo em pregunto… Sí? Totes tenim la possibilitat de dir la nostra i influir en el rumb de la organització de la que formem part? Segurament sobre el paper és un rotund sí (sota la forma que sigui: representativa, directa, etc). Però quan mirem les (pròpies) pràctiques reals la cosa esdevé un sí crític, un sí amb matisos, un sí dubtós, un bueeeenu, un no podem ser perfectes… us sona?

Us animo a fixar-vos bé en com és la participació a les organitzacions de les que formeu part 🙂 A mi m’ha passat que els resultats no han sigut gaire agradables perquè moltes vegades m’ha generat culpa i incomoditat (ja que sovint he pres consciència que la meva manera de participar podia impedir altres de fer-ho, o que tenia el poder per canviar coses i no feia res per por o mandra), però si volem ser conseqüents cal mirar-se bé!.

participacio_feminisme_1I això perquè passa? Per què no tothom tenim la possibilitat de dir la nostra i influir en el rumb d’una organització de la que som membres de ple dret? Doncs perquè malgrat els mecanismes formals (estatuts, reglaments, torns de paraula, consens, votacions…) són explícits i tothom els coneix, hi ha unes “forces ocultes” que impedeixen que tothom pugui dir-hi la seva i influir en el funcionament de la organització de la manera que estigui establerta (heu notat mai que la vostra opinió passava de llarg com una bola del desert? Heu escoltat mai l’acusació de “no véns mai, així que ara no et posis a criticar”?).

Aquestes forces ocultes no són res més – m’aventuro a proposar – que la nostra concepció del que ha de ser la militància o la participació en una associació, i tots els mecanismes ocults i culturals que es posen en funcionament perquè aquesta concepció perduri i mantingui les mateixes dinàmiques preestablertes. Aquesta idea (per tant ja us podeu imaginar que no té res de genètic sinó que depèn del lloc, la gent i el moment en que es crea i s’activa) defineix i ens fa estar moralment convençudes del que ha de ser un bon participant i del que és un mal participant: els bons participants tenen la recompensa de poder accedir a tots els fòrums i espais de participació, de que la seva veu sigui escoltada i tinguda en compte, i tenen poder d’influència en les seves entitats. Els mals participant… doncs no tant. I, probablement, acabin saltant de l’organització, desapareixent lentament o silenciosament o carregant-se les culpes del malestar organitzacional (és que no s’implica, mai diu res, no fot lou…). (Arran d’això jo he començat a pensar que sóc mala participant… culpa i auto-flagel·lació altra vegada!)

Com veieu, doncs, la nostra concepció de la participació posa uns límits clars a la participació de les persones en funció de si se’t posa en un calaix o en un altre. Anem a veure, doncs, què fa que un sigui un bon participant o un mal participant i quines conseqüències té això a nivell de gènere 😉

El masculí que abans he utilitzat, si us hi heu fixat, no ha sigut accidental ni molt menys. La nostra manera de participar no és neutre pel que fa al gènere, sinó que té un biaix androcèntric molt clar. Això passa perquè vivim en una societat que es regeix per un sistema de pensament i organització social patriarcal en que tothom que no s’identifica o no és considerat com un home (i afegeixo blanc, de classe mitja-alta, amb estudis, autònom…) – entre aquestes les dones – no hem pogut accedir fins fa molt poquet (i encara hi ha enormes barreres) als espais de definició i decisió de com han de ser les coses. La construcció – històrica, local, lenta – de com és la participació en els nostres espais associatius – polítics, educatius, culturals… – ha estat feta sense nosaltres (dones, lesbianes, negres, persones amb diversitat funcional, pobres…) i, per tant, té un biaix de gènere; i això vol dir que té limitacions i té oblits importants.

No sé què va ser primer: si la idea de com ha de ser qui pot participar, o com ha de ser una bona participació, però en tot cas es complementen i per tant explorant-ne un podem arribar a l’altre i veure’n el biaix, els seus oblits i límits. Comencem per la participació – que així tothom segur que li queda a prop -, i veiem quina idea de participant hi ha al darrere. O el que és el mateix: quin tipus de participant necessita perquè funcioni.

L’HOMO PARTICIPATIVUS O L’IDEAL DE PARTICIPACIÓ

En molts dels espais en els que he participat entenem la participació com una pràctica conjunta d’acció i presa de decisions en l’àmbit en el que ens dediquem. Perquè els projectes en els que estem funcionin necessitem “compromís” i/o “implicació” de totes les persones. Què vol dir això: doncs que tothom vagi a les reunions a les que ha d’anar i hi participi activament (que parli, que proposi…), que tothom faci la feina que se li ha encomanat o que ha decidit fer, que mostri una actitud de motivació i proactivitat, que batalli a capa i espasa per l’entitat i les seves activitats, que defensi la posició pública de la entitat respecte un tema encara que no hi estigui d’acord … i podríem seguir.

participacio_feminisme_2Hola? Qui pot fer això? Doncs segurament una súper (va, seré generosa) persona amb un horari laboral acceptable i un sou digne que li permeti viure tranquil·la, sense persones a les que cuidar – o amb algú que ho fa per ella -, sense una casa que s’ha de netejar, mantenir endreçada, alimentar qui hi viu – o amb algú que ho fa per ella -, que sigui autònoma i independent, que tingui temps per llegir i formar-se de manera relaxada, que mai passi per mals moments o es posi malalta, que estigui molt segura de sí mateixa en tot el que diu i no tingui vergonya del què diran o d’equivocar-se perquè mai ningú l’ha qüestionat en públic per cap motiu ni prejudici, que estigui combativa, valenta i crítica en tot moment, amb una opinió formada de qualsevol tema, que no es deixi influenciar per les seves emocions i sempre actuï racionalment, que tingui voluntat de màrtir per la seva entitat… vaja, un homo participativus amb tota regla! (pssst, corren rumors que no dormen, s’alimenten de l’aire i tenen una agenda plena d’activitats associatives que empalmen mitjançant la teletransportació… us he de dir que jo ho he pogut ser en algun moment de la meva vida!).

SI? SEGURO?

Jo no en conec cap, d’homo participativus, i els qui s’hi assemblen us he de dir que em fan patir una mica…Fora bromes, alhora de la veritat totes sabem que aquest homo participativus no existeix a la perfecció, malgrat la participació associativa o militant que tenim sembla que s’esforci en creure que sí; i crec que és precisament això una de les principals fonts de malestar de qui estem en una organització. A les reunions no tothom parla o proposa per igual, no tothom va a totes, no tothom fa la feina al dia, no tothom està motivat i proactiu en tots els temes, es critica la organització o es mostra el desacord amb l’entitat fora d’aquesta (però por lo bajini), etc, etc. I això crea malestar, tant a qui està donant-ho tot, com a qui no ho està donant tot i rep crítiques directa o indirectament, o té en pepito grillo assetjant-la dia i nit. I quan s’està en aquestes dues últimes situacions hi ha molts números de que aquesta persona acabi marxant pel seu propi peu i empobrint la organització en termes de diversitat, de coneixement, d’experiències, de propostes… no creieu? Jo he marxat d’entitats que m’estimava molt per no acabar-m’hi de sentir a gust o per la culpabilitat que em generava no poder estar al 100%, i no és quelcom que del que estigui orgullosa ni recordi amb especial il·lusió.

NO SOM SÚPER MILITANTS IMPLICADÍSSIMES PERÒ QUASI… I AIXÒ ENS POSA UNA BENA ALS ULLS!

participacio_feminisme_3Tot i això, quan estem al centre de la organització – quan no som super participants, que ja hem vist que és molt difícil, però som dels que estem a totes – encara ens podem preguntar, sorpreses: “Però per què passa que hi hagi gent que no ve a totes les reunions o hi està amb cara de lluç, que no fa la feina que té encomanada, que no està a tope o que critica la organització? Que no veu que tot això és súper important i que sinó no anem enlloc?” “El compromís és necessari, indispensable!”, insistirem els que estem al centre. Sí, és indispensable. Però quin tipus de compromís? I amb quina finalitat? Un que ens autoexplota i crea exclusions? O un que inclou i cuida? “Oh, però si no pot assumir el ritme que ho deixi durant un temps”, continuarem.

Penseu en les obligacions o deures que comporta ser un o una súper militant: tenint en compte els horaris i la durada de les reunions, les dinàmiques organitzatives o de treball que tinguem, les relacions de poder internes, l’escala de valors que atorguen més autoritat a les persones o opinions a cada entitat… qui seria més probable que deixés la organització? Doncs segurament algú que no complís les expectatives de l’homo participativus I us podeu imaginar qui pot ser? Les dones amb persones al càrrec (sí, he dit dones… resulta que moltes vegades elles es queden cuidant les criatures mentre els seus homes venen als espais de participació, ho heu notat?), les que tenen contactes laborals i horaris de merda, les tímides, les no normatives, les que decideixen cuidar-se, les que ara tenen altres prioritats, les que consideren que no tenen tants coneixements, les que han d’aguantar bromes i comentaris referents a la seva sexualitat, color de pell, procedència, les que no estan d’acord amb com funciona la organització però no se les escolta… Però que totes aquestes persones no siguin súper militants no vol dir que no vulguin formar part de la organització, que no vulguin participar, que no vulguin dir-hi la seva, expressar el seu malestar i proposar canvis, o que no se’n vulguin sentir part! I hi tenen tot el dret.

Com a persones que estem al centre d’una organització – aquelles que ens desvivim perquè funcioni, que decidim no tenir caps de setmana per a una mateixa, que no sopem mai a casa perquè estem fent reunions i sopant amb el tupper,… – tenim molts privilegis, i aquests ens impedeixen veure perquè algú no està a gust i va deixant la organització poc a poc. Potser aquesta persona no pot venir a totes les reunions perquè a aquella hora ha de dutxar, i donar de sopar a les seves criatures. Potser fem les reunions en un lloc molt inaccessible o que requereix un parell d’hores de transport públic. Potser la nostra manera d’estar a les reunions intimida a les persones noves, o a les tímides, o a les cagadubtes, o a les que són lentes de pensament i argumentació (com jo). Potser cada vegada que algú divergeix de la nostra opinió o camí marcat – i és algú que no ve gaire a les reunions – no li fem cas, o pensem que no està al corrent de tot el que hem estat fent i per tant la seva opinió té menys valor o és menys legítima. Potser és una persona jove, no té experiència, no sap el què es diu o és una utòpica.

GIREM LA TRUITA O… DECONSTRUIM-LA!

participacio_feminisme_4Així que proposo que li donem la volta a la pregunta o preocupació de perquè la gent no veu la importància i cabdalitat d’estar a totes, i convertir-la en “Què li passa a la nostra organització que no és capaç d’incloure a tothom? Als diferents ritmes, maneres d’estar en una reunió, a les diferents motivacions, a les diferents opinions…?”. Obrim-nos als malestars, entenguem les necessitats de cadascú, siguem creatives i proposem noves estratègies canviem les nostres maneres de fer perquè siguin inclusives i no discriminatòries!

Hi ha moltes persones i organitzacions que treballen dia a dia per fer d’aquestes llocs més tendres i inclusius, i després d’aquesta crítica – lleugerament demolidora – que he fet, vull anomenar-les, aplaudir-les i agrair-los immensament tota la feina! Seguim! 🙂

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustrador: Amat Molero Borràs

Anuncis

2 pensaments sobre “Homo participativus

  1. Ens han ensenyat a llegir, a escriure i moltes coses més, però poc a treballar en equip. Aprendre a treballar en equip vol dir participar de manera equitativa i interaccionar simultàniament entre totes les persones d’un equip, i quan això s’aconsegueix ( que no és gens fàcil!) els nivells de participació són més equitatius i igualitaris. Felicitats per reflexionar sobre aquest tema!!!

    M'agrada

  2. És un tema al que en molts espais li hem donat voltes, o estem donant-li voltes. De nou, l’anàlisi que fas (i que per poquíssim i menys, no comparteixo al 100%) posa sobre la taula temes importants als que reflexionar però que després l’aplicabilitat és difícil i de nou queda pendent la resolució del problema: com incloem en les dinàmiques internes i decisives d’una organització perfils cada cops més diversos permeten que l’activitat de l’organització no quedi bloquejada? Sobretot pel que fa a les disponibilitats horàries. Com respectem, articulem i conjuguem el desenvolupament personal i polític (en el sentit més ampli de la paraula) de les persones que prioritzen uns àmbits i el de les persones que no ho signifiquen a les seves vides com una espai de desenvolupament prioritari?

    seguirem donant-li voltes, que encara queda molt per fer.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s