Tots els tius som masclistes?

masculinitats_ulleres_per_esquerransPassar del som masclistes a l’estem sent masclistes

Tots els tius som masclistes? Quina pregunta més difícil de respondre. Sobretot quan la he de respondre com a home i tot el que això comporta. Per altra banda, també m’és difícil escriure això quan sé que existeix tant de masclisme, sexisme, misogínia i patriarcat diari, i una constant auto-justificació de moltíssimes persones per exculpar-se de ser etiquetats com a masclistes mentre els seus actes demostren el contrari. Per això no vull que aquest article sigui un recull de justificacions o una excusa per posar límits i dir prou, sinó un pas per a l’autoresponsabilització de quan els homes estem sent masclistes en molts moments de la nostra vida quotidiana.

Certament, des de que he nascut fins ara que treballo amb homes i grups d’homes mai he trobat a ningú que digui: ets 24 hores del dia 100% masclista (un rollo: high machito level). Si que m’he trobat homes amb expressions de masculinitat fastigosament masclistes (l’èpic macho alpha, macho ibèrico o el militant machirulo), amb constants comentaris i bromes misògines (els típics acudits o mites justificats amb: eh, però és broma tiu), amb un odi irrefrenable al feminisme (confonent-lo amb el femellisme – que per cert… no existeix!), amb una masculinitat de masclista-cívic (exacte… aquells políticament correctes i de discursos bonics), etc. I en tots aquests moments crec que s’ha de d’anomenar i visibilitzar que això són actituds i expressions masclistes i que, per tant, aquesta persona està sent masclista sens cap dubte.

masclista 1

Actualment, treballant amb joves i adolescents temes prevenció de violències de gènere m’he trobat en el dubte de si acusar o no a algú dient-li: ets un masclista! Aquesta acusació és molt forta i contundent i tinc un munt de dubtes si la he de fer o no. Per una banda perquè no crec que sigui 100% verdadera (pel tema de ser masclista 24/7). I, per altra banda, perquè desprendre’s d’una cultura masclista tant incorporada és una feina costosa. Alhora sé que atacant/estigmatitzant de forma directa i contundent a algú no crec que sigui el millor pas per començar a fomentar el canvi, al contrari, generaré més resistències que no altre cosa i un odi indiscriminat cap al feminisme. Alhora, em poso en la pell de molts homes o joves amb els qui treballo i penso en que jo mateix entro en mil contradiccions. I, certament, tampoc demanaré un nivell de coherència i reflexió a persones qui mai han accedit a tot aquest món. Com reaccionarà algú que li dic masclista si mai ha sentit a parlar de tot aquest món?

Per això vull dir que no crec que tots els homes siguem masclistes (com si es tractés d’una essència natural o una determinació cultural incanviable), sinó que tots els homes, en molts moments (molts), estem sent masclistes (i jo m’incloc en estem sent). Quin canvi més tonto potser pensareu? Doncs jo no ho crec pas, ja que és fer una crítica o acusació concreta, concisa i no pas generalista o estigmatitzadora.

Fa mesos que llegeixo més d’un article en que alguns homes afirmen: sí, ho reconec sóc masclista. I la meva pregunta és: I… aquí s’acaba tot? No crec pas que com a homes que busquem una transformació social feminista i volem estar al costat de la lluita per la igualtat haguem de reconèixer que som masclistes per trobar una posició de comoditat respecte les contradiccions o violències que cometem o pel fet de que “Com que ja ho he dit i reconegut tinc el públic content i ja no puc rebre més atacs” és un rollo de “Ho sento sóc així, la cultura patriarcal m’ho determina” o “Ho reconec, ja no em digueu res més jo em castigo tot solet acceptant-ho”. No crec que aquesta posició personal i política sigui la que m’agradi més, tot i ser coherent amb un mateix acceptant que s’està sent masclista.

Per l’altra banda, hi ha l’altra opció que és la dels homes que ens considerem feministes i que al rebre la condecoració com a feministes (aquell carnet feminista que jo, personalment, desitjo tenir) sembla que no puguem acceptar que en molts moments de la nostra quotidianitat estem sent masclistes. Quina manca d’autocrítica no? Dir que som feministes ens eximeix de responsabilitat o que no entrem en contradiccions? Personalment, prefereixo definir-me com a home feminista amb totes les contradiccions i errades que vaig poc a poc processant i transformant. El que no vull posar-me en una posició de comoditat i estancada auto-definint-me com feminista i llavors estar eximit de culpabilitat i responsabilitat perquè faig coses que altres homes no fan o perquè irremeiablement sóc producte del patriarcat.

Passar de l’estem sent masclistes a la responsabilitat

Per això, el pas de definir o auto-definir-nos com a som masclistes a estem sent masclistes és molt necessari. Però, sobretot tenir en compte que ha d’anar acompanyat d’un compromís al canvi i no de mantenir-se en una còmode posició (de sóc masclista o sóc feminista). És necessari que quan ens acusen o ens diuen que estem sent masclistes prenguem consciència, responsabilitat i compromís davant d’aquesta acusació. Probablement no estarà fonamentada en un no res i hi haurà una gran part de veritat oi?

masclista 3Recordo alguna vegada que jo he fet o m’han fet el judici i acusació de dir: “Tiu, ets un masclista”. La resposta acostumava a ser “Joooooooo? Masclista?”, altres vegades “Jo masclista? Joder, que jo no sóc d’aquests” i enfadat com una mona en altres moments deia “I tu l’altre dia què?”. Per això, en l’acusació de ets masclista crec que necessitem preguntar i demanar més concreció i saber exactament en què estem sent masclistes (ets masclista quan acapares la paraula en una assemblea o reunió, ets masclista quan fas comentaris sexistes – encara que sigui per “fer broma” -, ets masclista quan justifiques actituds sexistes, ets masclista quan repasses viciosament i cosificant una noia de dalt a baix, ets masclista quan seus ocupant espai quan hi ha altres persones, ets masclista quan desautoritzes la teva parella…), d’aquesta forma podem conèixer quan i el què i fomentar el canvi.

Però el que considero més important és no deslocalitzar el mal. Amb això de deslocalitzar el mal vull referir-me a no agafar responsabilitat davant les acusacions que rebem (“però què dius?”), intentar passar el mort-masclisme a un altre (Eh! Que jo no sóc com ell!”), fer bromes evasives (“Vaaaa… no siguis pesada ja saps que no ho faig de broma”), comparacions tramposes (“A veure… això jo gairebé mai ho faig, per una vegada que ho faig…”) o evadir les culpes (“Jo crec que estàs exagerant, no n’hi ha per tant”). En qualsevol acusació crec que tenim una part de responsabilitat que hem d’agafar, ja que les acusacions com aquesta no es fan de forma gratuïta.

I què vull dir amb agafar responsabilitat? Doncs a tenir el compromís de:

  1. Acceptar i acollir les acusacions / Enlloc evadir-les

  2. Comprendre i saber concretament quan estem sent masclistes / Enlloc de quedar-nos amb generalitzacions ni anar a l’essència del problema

  3. Prendre consciència de quan estem sent masclistes i què suposa això i quins costos té (personals i socials) / Enlloc de prendre-ho com un càstig o un canvi obligat (com una rabieta)

  4. Agafar i admetre responsabilitat personal davant d’aquest estar sent masclista / Enlloc de passar el marrón o responsabilitat a l’altre o al sistema (la paraula i concepte “sistema” sempre té les de rebre i sembla que nosaltres no tinguem res a dir ni a fer)

  5. Adquirir compromís real de canvi i agència personal / Enlloc de prometre coses que no podrem ni complir

  6. Traçar-se objectius de transformació des d’allò personal i subjectiu / Hem de tenir ben clar que l’espai d’actuació i transformació més accessible i possible som nosaltres mateixes (i encara més quan tenim la responsabilitat)

masclista 2Espero que aquest article ens serveixi per reformular l’afirmació o crítica de tots els tius som masclistes i que agafem responsabilitat quan ho estem sent.

Autor: Amat Molero Borràs

Il·lustració: Mariona Zamora Juan

Advertisements

6 pensaments sobre “Tots els tius som masclistes?

  1. Hola Amat, sóc en Llorenç de Granollers.

    Llegint l’article se’m planteja un dubte. M’agrada molt que les actituds masclistes es tractin amb pedagogia, de fet crec que és la millor manera d’arribar a la persona i trencar-li aquest “mur” en comptes de reforçar-lo.

    No se si és un error creure que hi ha nivells de “masclisme” però crec que hi ha com a mínim un pas entre actitud masclista i agressió masclista. Aleshores m’agradaria que algun dia comentessis en algun artícle o aquí mateix amb un comentari com gestionar una agressió sexista. I em pregunto si realment canvia aquesta gestió depenent del teu sexe-genere. Vull dir, en com ens hem socialitzat “generalment” en masculí i femení, estic segur que les reaccions podrien ser diferents.

    Realment se’m apilen un munt de dubtes respecte les agressions sexistes de com gestionar-les quan les vius.

    Una abraçada

    M'agrada

    • Hola Amat! Hola Llorenç!
      Bé, suposo que primer de tot, mil gràcies per l’article, és un plaer poder reflexionar tot llegint-te, posar paraules i ordre als pensaments, fer autocrítica, prendre consciència… Comparteixo l’article en gairebé tot, per no dir que en tot, però hi ha un interrogant que ronda al meu cap quan arribo a aquest mateix punt on es queda l’article: Deconstruir la masculinitat, o transformar-la, és un procés que remou, que genera inseguretats, que fa desaparèixer certes estabilitats en les que molts homes es repengen (ens repengem), és quelcom que pot destrossar-te emocionalment. I no dic que sigui necessariament dolent, a vegades és necessari recollir els trossos de nosaltres mateixos per aprendre, per canviar. Però precisament d’emocions i emocionalitat, com a homes, no ens n’han ensenyat massa,( no ens enganyem! tampoc la majoria d’homes han apostat perquè fos un àmbit de la seva vida que calgués treballar-se, no caiguem en la posició de comoditat que tu mateix comentes, no tot és el sistema! tinguem capacitat d’agència). I és aquí on sorgeixen mil dubtes… Com gestionem tota aquesta incapacitat de gestió emocional? realment el grups d’homes són útils per superar això? per recollir-te quan necessites suport, per fer crítica en cas que sigui necessàri? per fer pedagogia amb nosaltres mateixos? mereixem aquesta pedagogia en segons quins casos? o realment el que necessitem és un tortazo a la vida perquè només canviant-se un mateix a ell mateix es capaç de produir un canvi real? A hores d’ara, amb qui sóc capaç de tractar totes aquestes coses quan m’hi trobo, és basica i principalment amb dones, tenen elles perquè aguantar les nostres “rallades” a causa de les contradiccions de ser homes en la lluita feminista, i per tant, seguir reproduint els rols que determinen que són les dones qui han de assumir ser el suport en la necessitat emocional que tota persona necessita? Bé… així després de la parrafada, no sé si m’he explicat gaire, però així intentant-ho englobar una mica…et llenço (o llenço a l’aire) una pregunta que potser ho resumeix una mica millor: com creieu que hem de gestionar les emocions doloroses que suposa el procés de voler trencar amb ser una figura que produeix i reprodueix el patriarcat?

      Per altra banda Llorenç jo no sóc pas cap expert, però fico cullerada (em sembla que, al cap i a la fi que això ho haurem de construir entre totes, i suposo que d’intentar gestionar situacions semblants, alguna conclusió, no sé si gaire encertada, he tret).
      Crec que el punt de partida PER SOBRE DE TOT és tenir en compte la persona agredida i actuar sempre per la comoditat d’aquesta . Com trobar la comoditat d’aquesta em sembla que ja és tot un altre món, i depèn de la persona i del cas. Però en tot cas entenent els seus tempos; no qüestionant ni exigint; no victimitzant-la (que no es senti víctima de l’agressió per una banda, i víctima de tot el que pot comportar que la gent la tracti com a víctima); donant el suport i recolzament que sigui necessari, i ella vulgui, en cada cas; més que probablement intermediant d’alguna manera per apartar l’agressor d’aquells espais on pugui coincidir amb la persona agredida (i fins i tot el seu entorn), i per tant, generar incomoditats; … [he acabatd’escriure i me’n adono que tot el que dic és per gestionar post-agressió i no suposant que et trobis l’agressió de cara, i potser era el que volies… però vaja, en cas que fos així, crec que actuant per aturar-la immediatament]
      A partir d’aquí, com gestionar-ho amb l’agressor em genera més dubtes, segurament però, fent-lo conscient de perquè ho està sent. I pot ser complicat: potser la persona agredida no vol que se la relacioni amb aquest procés per enlloc; potser no és una persona amb qui tinguis relació; potser l’agressor ho nega o minimitza, si és així em sembla que la meva aposta passa per senyalar-lo públicament, com a mínim de manera preventiva, i potser fins i tot accions més contudents… però bé és complicat… Si es mostra receptiu i ho vol (no que es mostri disposat perquè és el que hi ha, sinó que ho desitgi realment) suposo que és quan es pot fer pedagogia, actuar-hi de veritat, tractar els problemes de fons (i aquí crec que hi ha gent que s’hi dedica professionalment i és qui ha de desenvolupar aquesta tasca). Un cop fent un treball per canviar allò que és necessari, suposo que depèn del tot de la relació que tinguis amb aquesta persona, altra vegada. Potser no t’hi veus preparat o amb ganes, potser no tens perquè ser cap mena de suport en el seu procés perquè no el coneixes de res o per un altre motiu, potser no el coneixes de re i pots ser un element en el que ell pugui ajudar-se per seguir canviant, potser és el teu millor amic i et necessita allí (que no crec que hi hagis de ser si no vols, qui s’ha equivocat és ell), hi ha mil i un potsers….el que tinc per segur és que no deixant-li passar cap ni una actitud o comportament per més micro que sigui i actuar en mesura d’aquesta (com a qualsevol altra persona que no relacionis amb una agressió vaja,però segurament estant més alerta), i crec que definir la mesura és tasca complicada però la piràmide dels masclisme pot ser d’ajuda per situar-se, em sembla.

      De fet,per si no s’ha notat, ara escrivint-te, requeia en la idea de que no hi ha una manera, un manual bíblic, de com tractar les agressions, així, en genèric. Cada agressió és un món i per tant s’ha de tractar de manera diferent. El que crec que s’ha de fer és tenir en compte certes coses que determinin en quina línia actuar (com per exemple el que he comentat d’actuar per a la comoditat de la persona agredida). Portar les ulleres liles que per aquest blog ens han ensenyat i fer-les servir a tot rendiment buscant atacar les diferents problemàtiques que van sorgint amb perspectiva feminista, buscar consell de qui te’n poden donar, cuidar-se molt entre la gent amb qui s’estigui gestionant,… i en fi no ho sé, suposo que l’Amat podria escriure una entrada per les diferents coses a tenir en compte i en tindria per mesos, perquè són moltes, en tants àmbits diferents, en tantes realitats diferents… el que deiem abans, no és igual si l’agressor és receptiu i mostra voluntat de corregir coses que si té una reacció de negar-ho i portar la contra. Per posar un altre exemple coses a tenir en compte: com tractar-ho en espais militants o de lluita col•lectiva? (que m’és així fàcil de relacionar) de ben segur que emprant protocols elaborats des de col•lectius feministes (Justa Revolta en té un de molt potent); i com deia, mil i una peculiaritats a tenir en compte a cada casque fan que tot sigui complicat de definir i no es pugui dir que hi ha una manera d’actuar.
      No ho sé… més cosetes m’han passat pel cap però no sé com posar-les en el fil argumental i entre la primera i la segona part del comentari ja m’hi he lluït prou, no sé ni si algú haurà arriat aquí baix…en fi espero que d’alguna ajuda hagi servit, si no donant respostes almenys ajudat a enfocar o clarificar dubtes.

      Salut! i moltes gràcies per ajudar-me a seguir replantejant-me, i replantejant-nos.
      Fins una altra. Una abraçada.

      M'agrada

  2. Hola, jo crec que el problema és que jutgem ràpidament a la persona que comet un error masclista i no l’error en si. Si avaluem l’error i no la persona tindrem un anàlisi millor. Els errors solen ser el resultat d’unes circumstàncies, no pas la definició de la persona que el comet. Hi ha persones que cometen molts errors en el tema de gènere i d’altres que menys. Quasi no hi ha ningú que no en cometi cap, ni ells ni elles. Amb paciència i referint-nos als errors quan algú s’equivoca potser canviarem alguna cosa cap a bé. Enfrontant-nos, o ridiculitzant a les persones… és més difícil que canviïn les coses. ¿per què no podem jutjar a una persona encara que cometi molts actes masclistes? Les persones estem en canvi constant, fa una estona potser has comès un error i ara ja no el comets, i demà potser el tornes a cometre, ahir pensaves d’una manera i avui penses d’una altra…. si entenem que les persones canviem constantment ¿com podem fer un judici estàtic d’una persona que canvia? ¿com podem dir aquest home és masclista? Hem de jutjar els fets i no les persones. Encara que els errors siguin constants i pesats, dir que una persona és masclista és respondre amb violència, segurament degut a la indignació que causen els errors masclistes. Pot ser fóra bo ser revolucionari i creure que cal enfrontar-nos als actes masclistes amb atacs. Però com que l’article pretén ser moderat comentaré el següent:
    Si un nen falla una suma, és millor dir que s’ha equivocat a dir que és molt burro. Encara que s’equivoqui moltes vegades. El nen no és burro i és important no dir-li. Jo crec que quan algú té una actitud masclista és bo que ens diguin que ens equivoquem i no pas dir ets un masclista, que vindria a ser com dir ets burro. I aquí jo veig la diferència entre “ser masclista” i “estar sent masclista”.

    Bàsicament ser masclista és jutjar una persona per un fet (opció que comporta la responsabilitat del contraatac, ben lícit si un ho creu)

    i “estar sent” masclista és jutjar un fet que prové d’una persona (si ets capaç de jutjar el fet, no et serà difícil dir cada vegada que et trobis davant d’un comentari masclista “crec que t’equivoques”.

    J.

    M'agrada

  3. Sobre la gestió de la deconstrucció emocional i ideològica que suposa entrar en la reflexió feminista, i lo difícil que és, penseu que a les dones també ens resulta molt difícil i doloròs trobar en nosaltres mateixes actituds, pensaments, dessitjos…que responen al model patriarcal, al model d’amor romàntic, o estétic que tan critiquem des de la raó i la teoria. Però de sobte en detecto a mi mateixa actuant com a dona que calla quan estic amb homes que parlen com si ho sabessin tot de tot, o caic en patrons estètics que potser són més socials que meus. I em fa molta ràbia reconeixer-ho i haver-me de qüestionar altre cop coses que creia que ja tenia apreses… (al final, encara que haguem crescut en ambients progres, com deia la Mariona en algun article, tots hem mamat els estereotips del cine, la publicitat, i la societat, i això te més força de la que ens pensavem….sembla…). Crec que potser és cert que les dones parlem més de com ens sentim però sobre això que dius, Pimpampum, de que et dona la sensació que estàs ratllant a les teves amigues quan reflexiones sobre això en veu alta, segurament sería bó que tots que ens ratllessim una mica més tots plegats i parlessim més des de l’experiència pròpia de totes les contradiccions/ dificultats que tenim les dones i els homes feministas. En resum, crec que segur que els grups d’homes han d’ajudar a això. De fet tota la teoria feminista va surgir d’això, de grups de dones que parlaven de la seva experiència personal, i no es tractava només de “culpar” als homes, sinó que s’havien de reconèixer les actituds de les dones que d’alguna manera ho mantenien. Totalment d’acord en que hem de parlar de les accions i no estigmatitzar la persona. Però però pero fer-ho hem de tenir molt treballat el què dir. És a dir, ser capaços de parlar de què hi ha darrera de cada masclisme, per no quedar-nos en l’això és masclista i prou. I per això va molt bé treballar-ho en grup, crec. Vull dir, que és difícil per a tots. No sé…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s