Fer una “noche de chicas” pot ser una acció feminista?

feminismes-negreQuè hi passa en un lloc quan no hi ha homes?

L’altre dia vaig facilitar un taller sobre pràctiques i discursos al voltant de l’anticoncepció amb mirada de gènere. No sóc sexòloga, ni infermera, ni experta en mètodes anticonceptius… (tot i que estava acompanyada per una gran i estimada sexòloga!), però és un tema que m’apassiona i del qual durant els meus anys de carrera vaig fer-ne una recerca des de l’antropologia feminista, i que a dia d’avui encara segueixo remenant, aprenent i fent-me preguntes com a dona i feminista 🙂

El taller era per educadors i educadores en el temps de lleure, i l’objectiu era identificar els estereotips i mecanismes de gener-ació (com ens convertim endones” i “homes”) que transmetem als joves quan els parlem d’anticoncepció (en una amalgama de discursos i relats pseudocientífics barrejats amb les batalletes personals): des d’on parlem, amb quins mecanismes, què diem sobre els cossos, les emocions, les relacions, les agències i capacitats d’autonomia, els plaers i desitjos, els riscos, l’autogestió…!

El taller era mixt (estava pensat tant per nois com per noies), però no va venir ni un noi!espais-no-mixtes-1 (encenguem les alertes a les ulleres liles, siusplau!). Així que durant tres hores, una vintena de noies – homogènies i diverses alhora -, vam estar parlant, qüestionant, exposant-nos, rient, preocupant-nos… sobre anticoncepció i mètodes de protecció contra les malalties de transmissió sexual. Però també sobre sexe, sobre negociacions, sobre violències quotidianes amb la parella, amb la ginecòloga o amb la família. Va ser un moment molt bonic i molt especial. Sense conèixer-nos es va crear ràpidament un clima de confiança molt bonic, i totes ens vam anar animant a parlar, a qüestionar, a debatre, a compartir i compartir-nos. Vam parlar des de cada una, amb complicitat, mostrant-nos vulnerables i lluitadores alhora. I també van sortir discrepàncies i diferències, no us penseu que tot són flors i violes!

Va ser, en tota regla, el que se li diu un espai no-mixt. Un espai segregat. Un espai d’autoconsciència.

(Els grups d’autoconsciència van néixer amb aquest nom als anys 60 als Estats Units, com a grups de dones que tenien per objectiu fer un anàlisis col·lectiu de les opressions que vivien, partint de la manera com les experimentaven i expressava cada dona; ara bé, espais de dones ja n’existien molts informalment! (Si teniu ganes de saber-ne més, us animo a llegir aquest text d’un dels fantàstics cursos de “Nociones comunes” que fan Traficantes de Sueños)).

Revueltas? Juntos? Juntas pero no revueltos? Revueltas pero no juntos?

Les persones hem estat socialitzades de manera diferent en una societat binària que entén que només hi ha dos sexes i dos gèneres (i un desig legítim), als que se’ls ha d’ensenyar coses diferents (sobre el paper no; però sota el paper sí!). Som llegits com a dones o com a homes, i com a tals la gent es relaciona amb nosaltres d’una manera o altra (no reaccionem igual quan veiem una dona sola pel carrer de nit que un home, o quan hem de saludar un home o una dona, o quan sentim un crit inesperat masculí o femení…). I com a tals, recauen sobre nosaltres unes expectatives diferents. I com a tals, rebem opressions i privilegis diferents. Per tant, tot i que lluitem per la igualtat i per fugir de les etiquetes que ens limiten, la realitat és que el sistema binari ens fa diferenciar-nos i distingir-nos en dos ramats.

Però no només és que ens diferenciem, sinó que les nostres relacions estan marcades per desigualtats, discriminacions, injustícies i un munt de violències pel mig. Per tant en un espai mixt (com en la majoria d’espais del nostre dia a dia) sempre hi haurà aquestes relacions desiguals i rols de gènere perpetuant-se per tots els canals possibles, fent que les dones ens sentim més vulnerables o desempoderades (ens farà cosa prendre la paraula, expressar opinions o dir el primer que se’ns passi per la barretina, serem discretes i conformistes…), i que els homes augmentin les seves conductes de violència, demostració de virilitat i dominació (fent els “gallets”, competint pel sol fet de fer-ho, demostrant la seva masculinitat públicament, flirtejant sense que se’ls demani…).

espais-no-mixtes-2.jpgAixí doncs… què pot passar si de tant en tant ens relacionem en espais no mixtes? Si aprenem en espais no mixtes? Si reflexionem en espais no mixtes? Si trobem un espai de seguretat per explicar que sentim i vivim, separades? Sóc molt conscient que segurament arrossegarem mooooltes pràctiques i discursos patriarcals i masclistes (portem molts segles a sobre socialitzant-nos i vivint-nos així!), i segur que reproduirem estereotips (a mi m’encanta fer la lloca amb les meves amigues, i què?), però segur segur segur que algun dia – amb confiança i sense témer les reaccions dels altres – parlarem d’un tema que ens preocupa i veurem que compartim dolors, pors i dubtes. I potser, parlant, parlant, veurem que aquests dolors, pors i dubtes no són cosa nostra – no és que estiguem boges -, sinó que vivim en una societat que – com a “dones” – ens fa viure la nostra manera de ser (diversa, evidentment!) com a dolorosa i temorosa. I començarem a preguntar-nos per què. I segurament trobarem respostes comunes. I començarem a pensar estratègies individuals, col·lectives i comunitàries per fer les nostres vides més vivibles. Segur segur que canviaran algunes coses: maneres, mirades, veus, cossos i afectes entre nosaltres. Farem pinya i agafarem forces per no defallir cada vegada que quan intentem posar el nostre granet de sorra per canviar les coses, vingui algú que ens el desmunti. Fer això de tant en tant no pot ser greu, no?

No és greu però… fa por!

Sovint m’he trobat que aquests espais (els creats intencionadament!) generen rebuig. Potser no tant la seva posada en marxa, sinó simplement la seva formulació (és que no són inclusius, és que és com tornar a l’època franquista…!). Puc entendre la meva mare, mestra, que va anar en una escola on només hi havia noies, i la seva batalla va ser per l’educació mixta i la coeducació. L’entenc perfectament! Són tant necessaris els espais mixtes! Són indispensables, vaja! Sobretot si els pensem en termes de diversitat i no com a formats merament per nois i noies: segurament hi hagi persones trans*, persones d’orientacions sexuals diverses, persones amb perspectives diverses… i benvinguda sigui la vida en aquests espais i la convivència de la diversitat!

Hi ha qui veu aquest espai com a exclusius (que fomenten l’exclusió) i una amenaça per la igualtat i la inclusió. Els grups de dones no mixtes són espais de trobada i reflexió d’un grup d’interès, d’unes persones que comparteixen unes característiques comunes (en aquest cas el fet de ser dones), i tenen ganes de parlar sobre les seves vivències, experiències, opressions, pors, límits… no, no tenen la intenció de viure cada minut de la seva vida juntes, excloses, i construir una societat paral·lela. En el nostre dia a dia acostumem a trobar-nos en presència d’homes i dones, què passa si volem tenir unes estones separats?

En aquest sentit també hi ha gent que té por que es reprodueixin els estereotips. Segurament en reproduirem; diguem-ne que els tenim apresos des que se’ns va concebre i costen moooolt de canviar. Ara bé, els estereotips es construeixen en la relació amb l’altre, per la seva mirada i per la nostra grupalitat. Si tenim un espai sense l’altre, segurament podrem expressar sense tanta pressió les nostres diversitats. I si a més, totes les participants tenen l’objectiu clar de qüestionar com la societat ens afecta i construeix, això conduirà a que precisament dubtem de la nostra manera “natural” de “ser dones” i experimentem noves maneres d’estar en el món, sense que ens condicioni la presència dels homes, amb qui ens definim en relació.

espais-no-mixtes-3

I… no és una necessitat personal empoderar-nos i fer pinya en espais de seguretat, compartir, reflexionar i gaudir en un espai lliure de pressions (com tirades de canya, riures, banalismes o interrupcions als nostres arguments…), pensar col·lectivament en com ens afecta “ser dones” o ser llegides com a dones, com podem transformar la nostra manera d’habitar aquest món des d’aquest paper o un altre, i les relacions que tenim i volem tenir entre nosaltres?

Què dirien les nenes, per exemple, si es reunissin soles per pensar sobre com volen que sigui el pati o l’estona de joc lliure, a elles que sempre els toca jugar als marges del camp de futbol?

És curiós (llegiu-ho com a ironia): quan planteges estratègies de treball segregat en clau política, ideològica, feminista, fer grups no mixtes genera moltes resistències i incomoditats. Però quan els infants fan esports segregadament ningú hi posa cap inconvenient. O quan van al lavabo segregadament ningú posa cap problema tampoc. O quan els homes van al bar i les dones a la perruqueria. O quan fem “noche de chicas”. Però quan es vol que aquests espais tinguin una intenció feminista tot canvia. Crec, senyores, que se’ns permet sospitar.

Així doncs… us animeu a explorar els vostres espais no mixtes en aquest sentit? Podríeu intentar provocar anàlisis de les opressions masclistes en espais com la perruqueria, els lavabos o las “noches de chicas”?

Autora: Mariona Zamora Juan

Il·lustracions: Amat Molero Borràs

Anuncis

4 pensaments sobre “Fer una “noche de chicas” pot ser una acció feminista?

  1. Jo nomès vull deixar clar que trobo ideal el espai de coneixença mutua i de alliberament que es vol disposar, però crec que és contrproduent. Trobo que la lluita contra el patriarcat i el masclisme no és mai bàndol femení contra masculí sinó que el masculí també pot voler lluitar. Quan es fan assamblees no mixtes provoca una segragació on home que per ideals volen lluitar al vostre costat però per vosaltres sempre sera un enemic.

    M'agrada

    • Bon dia Jordi! Gràcies per aportar la teva veu i la teva preocupació 🙂 És fantàstic que apreciïs aquests espais com a mètodes de coneixença mútua i alliberament (entre altres coses!). Ara bé, com he explicat no es tracta de bàndols o enemics, ni d’aïllar-nos de la societat que ens envolta per crear un matriarcat contra els homes. No va d’això la cosa, faltaria més…! Es tracta d’experimentar noves formes de relacionar-nos i pensar-nos segregadament de tant en tant. Tenim moltíssims espais de lluita conjunta que són fantàstics i molt potents. Però a vegades va bé tenir moments de pausa separadament (tant homes com dones, o qui s’identifiqui d’una altra manera) per reflexionar com les estructures d’opressió ens afecten a unes i a altres, i com reproduïm estereotips, prejudicis i violències quan estem junts (fins i tot en moviments clarament feministes!). I sempre amb l’objectiu d’anar plegades contra el patriarcat! L’anàlisi i la reflexió sempre són bones 😉

      M'agrada

  2. Començo dient que en general la idea de formar grups no mixtes per parlar certs temes m’ha semblat bona i ben dissertada. Ara bé, considero que l’objectiu d’aquest mètode hauria de ser, tant per homes com per dones, eliminar esterotips per tal de poder en un futur, parlar dones i homes dels mateixos temes sense que hi haguessin conflictes (rebuts i emesos des dels dos vàndols).

    També m’gradaria dir que en el moment en que es diu: “fent els “gallets”, competint pel sol fet de fer-ho, demostrant la seva masculinitat públicament, flirtejant sense que se’ls demani…” apel•lant aquest comportament al fet de voler demostrar la “masculinitat”, apart de ser un comentari generalitzador (que potser lamentablement n’hi ha molts que actuen d’aquesta manera, però pel simple fet de que n’existeixin de diferents, ja és suficient raó com per com a mínim reflexionar i posar ” certs homes” en comptes d'”homes” referint-se al sexe masculí en general, o els homes absorbits pel sistema. Crec que és una falta de respecte cap als homes que com jo, que estem al vostre costat i lluitem per la igualtat de gènere), crec també que si es creu que el que es considera “femení” avui en dia és fruit del sistema, aquesta actitut “masculina” també ho és, i que els homes no som dolents per naturalesa, si no com tu molt bé dius, l’actitut de molts homes és fruit d’aquest sistema binari. No considero l’home una víctima també del sistema, és òbvi que aquest afavoreix al sexe masculí, ara bé, si que el considero un prodcute d’aquest. Dic això, perquè jo i alguns companys, se’ns ha mirat malament a més d’un lloc pel simple fet de la condició de ser home (sense ser trobades específicament per dones), i no és una impressió no només nostre, si no també d’amigues feministes. Per tant repeteixo que m’ha semblat molt bé el raonament a favor de les trobades unisex per intentar trencar amb els papers establerts per la societat, però intento fer reflexionar sobre la manera de com s’expressen certs punts del text, ja que poden ser injustos per alguns que com jo, lluitem i lluitarem ara i sempre contra aquest sistema injustament creat pels homes, per als homes, i governat per aquests; i recolzarem sempre la igualtat de gènere, de drets, i responsabilitats.

    M'agrada

    • Hola Jan!

      Moltíssimes gràcies per les teves apreciacions, tant aquelles més favorables com les més crítiques 🙂

      Primer de tot dir-te que els objectius dels grups segregats (informals o formals) seran aquells que el grup decideixi (potser és ballar i desfogar-se!). Ara bé, crec que els grups d’autoconsciència haurien de tenir un objectiu clau: prendre consciència de com ens afecten les opressions i violènces del sistema sexe-gènere (inclosos els estereotips!), així com dels privilegis que també dóna, i buscar estratègies per tenir vides i societats més conscients, justes i lliures. Crec que també és interessant, però, que no ho fem patint constantment: segurament reproduirem estereotips, però si des del primer dia ens estem autoflagelant no sé si arribarem gaire lluny, o si ho farem amb gaudi i benestar.

      T’agraeixo que comentis que la manera com he caracteritzat les actituds d’alguns homes no t’hagi acabat d’agradar. Sóc la primera que no m’agrada fer generalitzacions i en cap cas ho pretenia. Però són actituds que he viscut i que no m’han fet sentir gens bé, i les volia anomenar perquè també passen. Ara bé, també he anomenat comportaments de noies “estereotipats” perquè tot i que evidentment que no totes les noies són així, pot ser que (fins i tot les més feminismes i conscienciades) ho fem en algun moment de la nostra vida (portem el patriarcat a la medul·la pràcticament!). I cal que totes fem autocrítica, com ho veus?

      I ja per anar acabant jo crec que cal ser més dures amb el sistema que amb les persones. Però tinguem en compte que tenim molta responsabilitat sobre els nostres actes i la inconsciència no ha de ser una excusa per no posar límits a les situacions o actituds que ens vulnerin.

      Ah, i genial que estiguem totes lluitant: homes, dones, trans*, lesbianes, gays, bisexuals, intersexuals… i les mil i una identitats que hi estan posades!!

      Altra vegada, gràcies per aquest diàleg 🙂

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s