Perdent la por al poder per empoderar-nos

Trencant els prejudicis contra el poder i aprenent a estimar-lo

No hem d’acabar amb el poder, al contrari, hem de perdre-li la por. Totes tenim poder i cal que el puguem treure, utilitzar, controlar i gestionar per crear relacions i dinàmiques més lliures i justes.

M’és difícil parlar i escriure sobre el poder, ja que prenc consciència de que com a home tinc un fàcil, ràpid i privilegiat accés a aquest. Alhora, és un tema molt complex que pot generar molt dolor, ja que probablement totes hem viscut relacions que per temes de poder ens han acabat fent mal -per això he fet una petita nota al final de l’article on distingeixo entre poder i dominació, ja que en cap cas vull fer un elogi a la dominació i l’abús de poder[1]-. Tot i això, vull escriure sobre el poder i la gran necessitat de reconciliar-nos amb ell (tant les persones socialitzades com a homes com les persones socialitzades com a dones, encara que de diferent manera) per perdre-li la por i emprendre un camí de gestionar-lo per fomentar la igualtat i la justícia.

educadores_empoderades_ulleres_per_esquerrans_4Sembla que la paraula poder ens esgarrifi a algunes persones, a mi la primera. I certament no tenim una bona relació amb el poder la majoria de persones; jo quan sento la paraula poder em vénen al cap imatges com antics jefes dèspotes, banquers podrits, policies repartint pals, professors autoritaris o machitos traient pit i insultant-me (i sí, no és pas casualitat que totes les imatges i expressions de poder les relacioni amb homes). Doncs quan parlem de poder no tenim uns referents positius que el sàpiguen gestionar de forma igualitària i justa, al contrari, em venen al cap persones que abusen del poder i l’utilitzen sobre o contra la gent. Per això, quan ens diuen “Ei, te n’has adonat que tens molt poder en aquest grup?“ ho podem arribar a rebre com un atac o un insult, ja que no ens volem assemblar pas a tots aquests referents que abusen del poder.

Doncs clar, amb aquesta relació tant tòxica amb el poder el que vaig acabar fent durant una època va ser pensar que “Calia enderrocar el poder i destruir tots els poderosos“ (què idíl·lic i guayón no?). Mmmmmm… però perquè això sigui possible cal preguntar-se: el poder pot desaparèixer? Doncs no. Llegint al filòsof i artífex Michel Foucault vaig adonar-me que el poder no era res fixat i sòlid ni que el poder s’encarnava en persones (un rei, un polític, el mossèn, un professor, un psiquiatre o un banquer) o institucions (l’estat, la policia, l’església…) tal i com m’havien fet educadores_empoderades_ulleres_per_esquerrans_2pensar anteriorment -de forma materialista i estàtica-. Foucault em va mostrar que el poder no era res més que un joc de forces que es movia, fluïa i canviava constantment. Exacte, quan diem que els polítics tenen el poder i de cop sents el president de l’estat espanyol dient “Y la Europea?“ òbviament el joc de forces del poder canvia. O quan algú en una manifestació, amb el megàfon a la mà diu “Enderroquem el poder i els poderosos“, és ell en aquell context qui té més poder, ja que la gent li segueix els càntics i instruccions. O, fins i tot, quan un metge et diu un remei que et destrossa el cos (i tu et creus cegament que et curaran i que és el millor), quan en canvi les herbetes de la iaia molts cops són estupendes i suficients.

Per això cal entendre el poder com una relació de forces en la qual una d’elles influencia, determina, escull o facilita. Entenent així el poder és quan vaig dir-me: Aaaahhhh… que jo també tinc molt de poder en moltes situacions (com a home, amb estudis, blanc, hetero, amb carisma, feminista, amb treball…). Òbviament si em comparava amb el difunt i putrefacte Emilio Botín o el lladre simpàtic Jordi Pujol (com a figures amb qui totes ens podem comparar i veure que segur que som menys privilegiades que elles) doncs no en tenia tant, ja que hi ha molts factors que et fan augmentar o disminuir el teu poder (estudis, diners, família, context, gènere, desig sexual…) en funció del context; per exemple, tenir molta pasta en una assemblea de rebels no mola gaire. Però, en la nostra família, feina, grup d’amigues, relacions amoroses, relacions interpersonals, assemblea… hi ha relacions de poder que canvien (o no) i flueixen. En una aula educativa, per exemple, el professor és qui té el poder, no? Però a l’hora de la veritat quan apareix una abella a la classe (i tothom es torna boig saltant), es posa a nevar (i tothom exigeix anar a fora o s’empana mirant la finestra), algú es tira un pet (i les de la zona pestilent s’acusen unes a les altres) o tothom la lia parda (sí, aquells moments que totes recordem amb amor) el poder canvia i es mou d’un lloc a un altre. És el professor qui té el poder en una aula? Depèn del moment, seria la resposta.

educadores_empoderades_ulleres_per_esquerrans_3Aquesta perspectiva del poder et diu una veritat esperançadora i, alhora, responsabilitzadora: totes tenim poder, accés al poder i en som responsables de com utilitzar-lo. El problema està en quan no som conscients del nostre poder, no controlem les eines pròpies per accedir-hi, el gestionem de forma abusiva i dominant o existeixen dinàmiques molt estancades de poder que no ens deixen empoderar-nos.

Espero que de moment us hagueu reconciliat un xic amb el poder i us hagueu mirat al melic veient com totes tenim poder en algunes situacions concretes i, fins i tot, abusem d’ell de forma inconscient. I sí… ara vindria el temazo de: i com ens ho fem per empoderar-nos de forma justa i igualitària. Per això us vull animar a fer dues coses que a mi m’han servit: per una banda a ritme de Madonna (que m’encanta i m’enamora): la primera és buscar el nostre poder interior i les nostres fortaleses que ens puguin conduir a treure aquella energia innata per allò que volem i desitgem. Què hippie sembla això no? Però sí, és necessari trobar aquell poder i energia que ens surt dins i que, tot i que sigui dilluns, ens fa aixecar-nos del llit i apassionar-nos pel que fem i desitgem. No és ben cert que quan ens prenem un dia amb desànim ens sentim desempoderades i tot va en decadència absoluta? Doncs per això és impressionant trobar la forma d’accedir a dins nostre amb allò que ens mou, motiva i apassiona. Si utilitzem aquesta potència fins i tot tirar-se un pet és apassionant (bueno… això ho és sempre per mi).

educadores_empoderades_ulleres_per_esquerrans_1Ep, i la segona – i més important de totes – és prendre moltíssima consciència del poder i privilegis que tenim, què poden provocar i la forma que gestionem aquest poder que, moltes vegades, és violenta. Com a home necessito dir-ho, ja que parlar d’empoderament des de la masculinitat és fàcil, ja que com vaig parlar en aquest article, tenim un ràpid accés al poder. Per això sóc un gran defensor de que els homes hem de prendre consciència del nostre poder i privilegis per tal de gestionar-los de forma justa i igualitària (però hi ha alguns que, òbviament, s’han d’eliminar: ningú ha de tenir el privilegi de decidir sobre el cos, economia, salut i drets de ningú, per exemple). I crec fermament que per fer-ho ens hem d’empoderar en un camp més emocional i psicològic, treballant la nostra relació amb el poder, els privilegis i les relacions de desigualtat i injustícia que, conscient o inconscientment, reproduïm i en som responsables.

 Per a totes aquelles educadores que us trobeu superades o desbordades pel dia a dia, i veieu necessari empoderar-vos de manera respectuosa i curosa en el món educatiu, us fem saber que durant el novembre-desembre fem un curs que s’anomena Educadores Empoderades. De forma conscient i des de noves perspectives i eines (lideratge, comunicació efectiva, posicionament, direcció bàsica, rols i moviment, gestió de conflictes…) treballarem per donar resposta a tots els reptes actuals i personals en la tasca educativa, des de la manera de ser única de cadascuna. A nosaltres aquesta nova mirada ens ha servit molt per trobar maneres d’enfortir les nostre capacitats i fortaleses com a persones, educadores i feministes.

 

Autor: Amat Molero Borràs

Il·lustració: Mariona Zamora Juan


[1]Trobo essencial fer la distinció que va fer Foucault entre joc de poders i dominació, ja que és necessari distingir entre aquelles relacions en les que el poder flueix i canvia i aquelles les quals el poder està estancat, no canvia i, per tant, s’exerceix dominació d’un costat cap a un altre. Són aquestes les relacions que crec que s’han de canviar, de la mateixa manera que les relacions de poder que generen violència constantment també s’han de canviar. No vull pas fer un elogi al poder mentre són horribles la quantitat de situacions d’abús, dominació i violència que s’exerceix des de persones qui monopolitzen i estanquen el poder prenent decisions i actuacions inhumanes i inconscients. I no cal que faci referència a cap persona, les veiem cada dia al medis de comunicació i en les nostres vides personals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s