Ojos que no ven… desigualtat al canto! 5 qüestions feministes sobre els treballs

feminismes-negreFa una setmana va tornar a ser 8 de març. I com cada 8 de març i rodalies, vam omplir les hores i els espais de reivindicacions d’allò més variades vinculades a les dones. Tenim tantes reivindicacions i tants pocs dies a l’any per fer-les que el 8 de març ho encabim tot!

Els motius pels quals tenim pocs dies a fer-les són variats, però un d’ells – així generalitzant barroerament – és que les dones tenim poc temps per a les reivindicacions i la vida política, sinó fixeu-vos en la composició d’assemblees, moviments socials i grups polítics! Sí… i tant que hi ha dones! Però de quines edats? Amb quines responsabilitats familiars? Totes tenim el mateix temps per dedicar-lo a aquestes activitats?

Fa un temps vaig mirar-me al melic i al meu voltant i vaig prendre consciència d’això: que les dones que tenim temps per a les reivindicacions i la vida política som – majoritàriament – les que no tenim persones petites o grans al càrrec (ei, fins i tot les més d’esquerres!), les joves i les velles.

I és que malauradament la distribució de les tasques més quotidianes (sobretot quan es tenen filles i fills) encara no és equitativa, i aquest és un tema que m’enerva. M’enerva per empatia, ja que jo actualment no em trobo en la situació d’haver de criar fills o cuidar d’adults dependents, però també perquè arribat el moment, vull que per mi sigui diferent. I ja aviso, que això no té res a veure amb saber organitzar-se bé, o amb plantejar-se treballar menys. Perquè en primer lloc..

Continua llegint

Alegria Capada II

Alegria Capada II_Ulleres per Esquerrans _ Amat Molero .png

Totes les formes d’expressar l’alegria són acceptades? Hmmm… diria que no, algunes d’elles les capem. Les emocions també estan mediades pel gènere.

Si vols saber-ne més d’emocions, sentiments i masculinitats mira’t l’article de Mascles que s’emocionen. I si en vols saber un específicament sobre la gestió emocional de la ira llegeix-te l’article de Fins la polla i de mala hostia.

“Fins la polla i de mala hòstia”. Masculinitats, ira i violència

masculinitats_ulleres_per_esquerransExplosions internes, ganes de marxar corrents, necessitat de descarregar energia, manca de control, mandíbula apretada, “joder”, tancar-te amb tu mateix, tensió corporal, mirada profunda i fulminant, dificultat per contenir-te, pujada de temperatura corporal, visió borrosa, pensaments ràpids… us sona no? És el que podríem dir-li ira o, també, “estar de mala hostia” o “estar fins la polla”. Sobretot em vull centrar avui en “estar fins la polla”, no pas per un tema fàl·lic o que el fet de tenir penis et porti a connectar amb facilitat i expressar d’unes formes determinades la ira, sinó per què avui vull parlar de la relació entre les masculinitats, la ira i la violència. I, com ja vaig estar parlant en un altre article (aquí tens l’enllaç Mascles que s’emocionen), la vivència íntima i l’expressió de les emocions està connectada amb el nostre gènere i com aquest ha sigut construït culturalment. Així que donaré voltes a la ira des d’una perspectiva de gènere i, sobretot, centrant-me en els homes.

Fa molt temps que aquest article estava plantejat i inacabat. I això hi té a veure amb la meva mala relació amb aquesta emoció. Des de ben petit és una emoció que m’ha costat molt de mostrar la ira per la por a les seves conseqüències a causar dolor a la gent que m’envolta i, en la meva entrada al feminisme, encara es va amplificar més augmentant la por a transformar-me en un masclista violent. I em pregunto: però la ira és masclista? Doncs clar que no, però si que sé que formes d’expressió d’aquesta han causat i segueixen causant tant dolor que em genera poder poder-lo causar. Només cal recordar l’esgarrifós nombre de 106 feminicidis comesos l’any 2016 a l’Estat Espanyol i, òbviament, ja sabem que això és només la petita punta de l’iceberg. Com a homes crec que és necessari que ens parem a treballar aquest tema per una qüestió de responsabilitat i compromís, ja que la gestió dels nostres sentiments i emocions és qüestió completament nostra i del nostre poder personal. I si la violència és una forma d’expressió de la ira cal que trobem altres estratègies internes més sostenibles, respectuoses i sanes per a nosaltres i, sobretot, per a les altres persones. Continua llegint